Cultura antisindical

Passada la vaga del 29-S, més exitosa del que els mitjans de comunicació deien que seria, cal que el sindicalisme en general faci una sèrie de reflexions. El moviment obrer té
una plena capacitat de mobilització en els sectors amb més tradició reivindicativa, però li manca entre el funcionariat, en molts casos adormit, i entre el sector serveis i els sectors socials de precaris, dones, joves, immigrants i jubilats (els jubilats són una gran força social que els sindicats, si s’ho proposaren, podrien mobilitzar). Sectors creixents que se
senten desvinculats del sindicalisme perquè no ha acabat de defendre els seus interessos. Potser els sindicats, sobretot els majoritaris, haurien de  ser més valents i més combatius i  estar a l’ofensiva i no només a la defensiva: lluitar per noves conquestes  socials en comptes de només moure  fitxa per intentar no perdre els drets que encara es tenen.

Als sindicats els falla, sobretot, estratègia: promouen una vaga general, però en la qual a penes si es van escalfar motors. Ara, passada la vaga, es presenta una iniciativa legislativa
popular, que s’hauria d’haver presentat el passat 18 de juny quan es va trencar el diàleg social i que, malgrat tot, signaré. I seguint l’exemple francès, han descobert que cal anar fent actes de mobilització permanent, que no siguin necessàriament una vaga general, per crear un ambient reivindicatiu i conscienciar a la població de la importància de defensar
els seus drets i del greus que són les retallades.

Amb tot, en aquesta vaga, he vist augmentar notablement el nombre de gent que tira la culpa de tot als sindicats, però que no estan disposats a fer res: que clamen que “els francesos si que en saben”, però no van a la vaga. Que no volen pagar quotes sindicals,  però, alhora, que els sindicats siguin autònoms del poder i els ofereixen serveis gratuïts, que no se sap qui pagarà.

Que volen no perdre un sol dia de salari amb la vaga però, alhora, volen sindicats més combatius. Que ho volen tot, a canvi de cap esforç. Un sector de la societat entre els quals la culpa sempre és de l’altre (en aquest cas el sindicat) que no fan res, i on un sempre és la víctima (que es veu que no poden fer res).

És aquest individualisme, egoisme, infantilisme creixents, en una societat que va perdent l’associacionisme obrer com a referent per a la millora de la seva qualitat de vida, contra el que hem de lluitar. Contra la cultura antisindical, que critica els sindicats (majoritaris) per venuts, però que no s’afilia a altres més combatius. Contra aquesta conducta meninfot
que s’està instal·lant cada cop més en una societat com la catalana, de grans fites reivindicatives històriques, que cada cop són més històriques i menys actuals.

About these ads
Aquesta entrada ha esta publicada en Article d'opinió, Català, Economia laboral, Revista Catalunya. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s