La imatge dels valencians a Catalunya

Estàndard

La imatge dels valencians a Catalunya, article publicat al Diari Parlem el 29 de novembre de 2005  i republicat a la revista online Nou Cicle al febrer de 2006, dins del Dossier País Valencià.

Per Vicent Partal, director del portal en català Vilaweb, des de la transició la immensa majoria de la informació que arriba de València a Catalunya té dues claus: una és l’anticatalanisme i l’altra el folklore i els successos, “no hi ha un flux d’informació cap a Catalunya sobre el País Valencià real”.  Continua llegint

El retorn del vell marí

Estàndard

Publicat en la revista NAT el març de 2006

Desapareguda a mitjans del segle passat a les Illes Balears, la foca mediterrània recupera protagonisme per un projecte de reintroducció de la Conselleria de Medi Ambient illenca que ha despertat adhesions i crítiques, però amb el qual tothom vol ser mol prudent i cautelós.

La Conselleria de Medi Ambient de les Illes Balears ha presentat un projecte per la reintroducció de la foca mediterrània, una espècie emblemàtica de l’arxipèlag desapareguda del mateix fa unes dècades. “Retornaríem el deute que tenim amb la natura per reparar el dany ocasionat pels humans quan l’espècie es va extingir”, explica Sergi Marí membre del GOB Menorca. Marí, però, afegeix que malgrat l’entusiasme que desperta la iniciativa cal ser prudents i actuar amb cautela per assolir una reintroducció exitosa. Per a Joan Mayol, cap de Servei de Conservació d’Espècies de la Conselleria de Medi Ambient de Balears i autor del document “Objectius i criteris del projecte balear de recuperació de la foca Mediterrània” base inicial del projecte, la proposta és valenta perquè va més enllà d’una política de preservació i pretén recuperar l’espai perdut. 

Continua llegint

El sentiment particularista valencià i la seva manipulació

Estàndard

El sentiment particularista valencià i la seva manipulació, article publicat a Nou Cicle el març de 2006.

En un primer moment cal diferenciar el sentiment d’afirmació o particularista dels valencians, del que s’anomena secessionisme lingüístic i del moviment polític anticatalanista sorgit al final del franquisme que s’ha anomenat blaverisme (nom popular del secessionisme lingüístic per la franja blava que té la senyera dels que estan en contra de la unitat de la llengua) impulsat per l’extrema dreta. Són tres conceptes diferents que moltes vegades es barregen i es confonen. Anem a pams.

Continua llegint

Les dificultats del nacionalisme valencià

Estàndard

Les dificultats del nacionalisme valencià, publicat a Nou Cicle el març de 2006

El nacionalisme valencià ha tingut diferents problemes per a créixer i esdevenir, com a Catalunya o País Basc, ideologia dominant i assumida per la majoria de la població. En primer lloc el País Valencià no és nacionalment compacte, ja que compta amb un 40% del territori (que suposa el 15% de la població) és castellanoparlant històricament (la part repoblada per aragonesos i un parell de comarques que abans de la divisió provincial del segle XIX eren de Castella). El nacionalisme valencià ha estat sempre majoritàriament d’esquerres (exceptuant determinades personalitats com Ignasi Vilallonga, Joaquim Maldonado i Francesc de Paula i Burguera), en canvi, entre catalans i bascos ha comptat amb partidaris a dreta i l’esquerra i amb el recolzament clau de la seua burgesia. Continua llegint

La relació entre els valencians i els catalans. Veïns: rivals o amics?

Estàndard

La relació entre els valencians i els catalans. Veïns: rivals o amics? article publicat a Nou Cicle el març de 2006

“La rivalitat entre pobles veïns, capitals o ciutats és un fet que es dóna a tot arreu, completament normal i que crea una competitivitat sana que permet progressar. El problema és que el tema identitari fa que en compte de rivalitat es fomente un conflicte polític entre valencians i catalans”, opina Xesca Oliver, presidenta de la Comissió Sectorial de Política Lingüística d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). “Hi ha rivalitat en determinats temes, com ara la competència entre el Port de Barcelona i el de València, per exemple. Som veïns i com a tals moltes vegades funciona la col·laboració i altres la competència, és el que passa habitualment”, assenyala Enric Morera, secretari general del Bloc Nacionalista Valencià (BNV). Continua llegint

El nom i la unitat de la llengua

Estàndard

El nom i la unitat de la llengua, article publicat a Nou Cicle, el març de 2006

Partidaris que el valencià i el català són llengües diferenciades els podem trobar a la societat valenciana des de mitjans del segle XIX, tot i que la denominació de valencià o llengua valenciana per al català és predominant des del segle XVI, això si sense afanys separatistes. Però això també passava per exemple en el cas de Mallorca o Menorca, on rep el nom popular de mallorquí o menorquí, etc, i, de fet, també compta amb minories serparatistes (el gonellisme) que considera el mallorquí una llengua diferent del català.

Continua llegint

Un conflicte que renaix cíclicament

Estàndard

Un conflicte que renaix cíclicament, article publicat a Nou Cicle el març de 2006

A l’octubre de 2004 la decisió del ministre d’Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, de demanar una versió en valencià, diferent a la catalana, de la Constitució Europea fa saltar de nou el conflicte lingüístic que semblava, si més no, silenciat. Esta traducció valenciana és criticada des del tripartit i també dels moviments socials i partits d’esquerres valencians. Des del govern popular s’aprofita la circumstància per fomentar el greuge. Continua llegint

“La consciència d’unitat lingüística és major entre els valencians que entre els gallecs”

Estàndard

Entrevista a Bernardo Penabade, president de l’Associació Galega da Lingua, del corrent reintegracionista o lusista que considera que el gallec i portugués són la mateixa llengua.

“La consciència d’unitat lingüística és major entre els valencians que entre els gallecs”, article publicat a Nou Cicle el març de 2006.

Arreu del mapa europeu existixen casos sociolingüístics que poden guardar similituds amb el valencià com ara el del gallec: una llengua compartida (galaicoportugués) que compta amb dos noms (gallec i portugués) i manca de consciència d’unitat lingüística i cultural per part de la població (en este cas de les dues bandes –la portuguesa i la gallega). La situació es veu agreujada perquè la llengua es repartix en dos estats diferenciats (l’espanyol i el portugués) que viuen a esquenes entre ells. Malgrat tot, el cas del secessionisme lingüístic gallec és un dels més desconeguts arreu de l’estat, mentres que la polèmica al voltant del valencià/català pot ocupar espai a la premsa estatal, valenciana i catalana; el del gallec rarament ho fa. Ni tan sols la Real Academia Española (RAE) parla d’una llengua galaicoportuguesa, (com si que fa en el cas del valencià/català) tot i que considera que en un passat van ser el mateix idioma, l’evolució dels quals els ha fet ser llengües diferents.

Ni tan sols els nacionalistes del Bloque Nacionalista Galego (BNG) parlen explícitament de la unitat del portugués -tot i que és el partit on hi ha més lusistes-, ni d’unitat política amb Portugal, encara que en defensen un cert aproximament polític. El mateix Penabade assenyala que si el BNG assumira públicament la unitat d’esta llengua probablement perdria gran part dels seus vots per l’escassa consciència social sobre este fet. De fet, davant la pregunta de si gallec i portugués eren una única llengua, el responsable de cultura del BNG al Parlament gallec, va respondre que el més important és que el gallec es recupere, normalitze i n’augmente l’ús social, sense voler posicionar-se sobre el tema.

Dins de Galícia hi ha hagut diferents polèmiques al voltant de la normativa que s’havia d’aplicar: els reintegracionistes o lusistes aproximen el gallec al portugués i els separatistes o “galleguistes”, al castellà. Entre 2001 i 2003 la Real Acadèmia Gallega (RAG), “galleguista” i la institució reconeguda oficialment, va proposar una “normativa de concòrdia” per aplegar totes les tendències i tancar el conflicte sociolingüístic gallec. El debat, però, està molt polititzat perquè entre el lusisme trobem independentistes que volen federar Galícia amb Portugal i entre els “galleguistes”, espanyolistes, si ens fixem només en els extrems, clar. Durant el debat de fa dos anys, molt tens, l’alcalde de A Corunya, Francisco Vàzquez, va acusar a la RAG i, fins i tot, a la Conselleria d’Ensenyament de la Xunta (aleshores en mans del PP) de “nazificar” Galícia i imposar “un gallec inventant”, quan, en realitat, tothom va cedir per establir una normativa de concòrdia.

Per conèixer millor aquest cas entrevistem a Bernardo Penabade, president de l’Associació Galega da Lingua, del corrent reintegracionista o lusista que considera que el gallec i portugués són la mateixa llengua.

És el gallec una llengua independent del portugués o en forma part de mateix sistema lingüístic?

El gallec i el portugués són una mateixa llengua que compta amb tres normatives cultes diferents: la gallega, la portuguesa i la brasilera. És un cas semblant al del castellà, una llengua que històricament ha comptat amb normes diferents a Espanya i Amèrica Llatina. Per a demostrar que es tracta d’una mateixa llengua històrica ens basem en criteris lingüístics (sincrònics i diacrònics) i científics. Entre ambdós sistemes lingüístics existix una identificació total en la sintaxi i una major diferenciació en fonètica i lèxic específics, tot i que no el suficient com arribar a esdevenir dues llengües diferenciades.

Què s’ensenya a les escoles quan es parla del gallec? A efectes legals i pràctics quina és la consideració del gallec, com una llengua compartida amb Portugal o com una llengua independent?

A les escoles gallegues s’ensenya de manera divergent, als vuitanta va haver-hi un intensíssim debat i ara es tendeix a silenciar el tema. Al primer cicle de l’ESO predomina la concepció de llengües diferents; en canvi, en el Batxillerat és predominant la concepció contrària. Ambdues consideracions estan també presents als diferents llibres de text. A efectes legals i pràctics s’actua com si foren dues llengües, excepte comptadíssims casos. Tot i això existixen diferents sentències judicials que avalen la unitat de la llengua portuguesa. A efectes pràctics, com he dit abans, som una societat dividida: uns actuem amb un criteri d’unitat i altres de diversitat.

Explica’ns una mica com ha estat el desenvolupament del conflicte entre els que defensen la unitat de la llengua i els secessionistes?

En el període preautonòmic (1979-82), la modalitat reintegracionista -unitària- havia estat oficialitzada; en la mateixa es va escriure la documentació del Parlament Constituent i del Govern de Galícia. El professor Carvalho Calero, director del procés de normativització, va establir un model gradual de recuperació del gallec (amb una gran flexibilitat morfològica -convivència entre diverses formes- i revisió periòdica en terminis de deu anys). Es tractava d’avançar de “mínims” a “màxims”, en un procés dirigit pel govern i recolzat per l’escola. Però, en 1982 es van reunir Manuel Fraga, d’Aliança Popular (AP) amb el seu candidat de llavors per Galícia Xerardo Fernández Albor (AP), i el director de l’Institut da Língua Galega, Constantino García (pròxim al PSOE) i van pactar un canvi de normativa “per evitar la desespanyolització del gallec”. Mesos més tard AP va guanyar les eleccions i es va consumar el canvi de normativa. Des d’este moment han coexistit tres models lingüístics en confrontació a Galícia: el separatista, més propera al castellà i adoptat per la Real Acadèmia Galega i per la Xunta; el reintegracionista de mínims, versió intermitja usada pel galleguisme polític; i el reintegracionista de màxims que aplica la norma galaicoportuguesa, defensada per la AGAL, entitat fundada per Carvalho Calero.

Fa pocs anys s’ha arribat a una entesa entre la major part dels lusistes i els separatistes per fer compatibles ambdues normatives i deixar enrere les disputes dels darrers anys. S’han acceptat, llavors, de manera oficial alguns dels postulats lusistes? Tanca això el conflicte?

Després d’intenses disputes per les contínues interferències politiques, finalment, l’any 2003 es va produir una reforma de les normes aprovades en 1982 en direcció al camí iniciat en 1979. En 2003 s’inicia, tímidament, el procés definit per Carvalho Calero i, de fet, estes modificacions suposen l’acceptació d’algunes formes considerades mínimes pels reintegracionistes. Malgrat ser un avanç este pacte no tanca el procés per dues raons: la primera perquè el reintegracionisme de màxims va ser exclòs de les negociacions i en segon lloc perquè els canvis suposen un primer pas en una direcció correcta però són encara insuficients. A les institucions i a l’ensenyament primari s’empra en les formes separatistes, a l’ensenyament secundari i a la Universitat és la majoritària però també s’utilitza la lusista.

Ha d’apropar-se el gallec al portugués? 

El gallec ha d’apropar-se a la seua història, els àmbits acadèmics han de “fijar i dar esplendor” a una llengua fortament interferida pel castellà en els seus usos més espontanis i col·loquials. És este un procés de depuració -habitual en qualsevol acadèmia- que ens apropa al portugués, clar. Per que? Perquè són la mateixa llengua històrica, com el català i el valencià. En canvi, els que consideren que és una llengua independent tendixen a apropar la llengua a la normativa castellana. Tot i això vull deixar una cosa clara, “apropar-se al portugués” per a nosaltres (AGAL) no significa anar a recollir el mannà lisboeta. No volem substituir Santiago de Compostel·la per Lisboa, evidentment. El gallec ha conservat alguns trets (lèxics, fonològics i alguns morfològics –per exemple en els verbs irregulars) que el portugués ha transformat, fins i tot per castellanització. Per tant, nosaltres optem por mantindre-les: perquè suposen la nostra especificitat i perquè no són cap obstacle per la unitat de la llengua.

Què en pensen els partits polítics del conflicte? quina postura mantenen?

El BNG és en part lusista, molts dels seus dirigents ho són, fins i tot alguns dels col·lectius que el formen. Però la realitat és dura i han d’adaptar-se a les circumstàncies, si el BNG adoptara actualment la norma històrica perdria molts vots i podria arribar al límit de l’extraparlamentarisme. La major part dels seus militants només coneixen la normativa més propera al castellà. El PSOE té dues ànimes una galleguista i una altra que no ho és. El PSdG “galleguista” és minoritari i dins d’este grup la majoria utilitza la normativa separatista i només certes personalitats socialistes simpatitzen amb el reintegracionisme. El sector majoritari del PSOE s’ha desentés del gallec i no l’empren ni en els actes públics, eludixen el debat perquè ells estan en una altra òrbita (“Si al castellà i a l’anglès”, era un dels seus eslògans). Respecte al PP existixen també dos sectors: els de la boina que són els d’aldea, i els de birret, els de ciutat i senyorets. Li passa una mica com al PSOE, els primers usen el gallec com a llengua oral habitual i es passen al castellà quan escriuen, són el viu exemple de la Galícia diglòsica (en el sentit modern del terme). Els de ciutat es desentenen del tema però tots recolzen la norma més propera al castellà, fins i tot van arribar a interferir perquè la RAG no acceptara les reformes del 2003.

Quin és la causa que els gallecs consideren majoritàriament que tenen una llengua diferent al portuguès?

La pregunta requerix una resposta completa, perquè esta realitat és bastant complexa. En primer lloc, la immensa majoria de la població considera mínima la distància entre “gallec” i “portugués”. Em referisc als parlants espontanis, no ideologitzats. En el sector primari (fusta, agricultura, pesca, mineria…) és molt freqüent el contacte de gallecs i portuguesos, perquè busquen treball a Galícia. Alguna cosa molt semblant ocorre en la música popular (bandes, cors, comparses…). En este cas, és normal escoltar frases que diuen “com no ens anem a entendre? si gallec i portugués són gairebé la mateixa cosa!!” Es perceben com dues modalitats de la mateixa llengua. Una realitat diferent és la de persones més ideologitzades, o fins i tot de persones amb major formació. El gallec es percep com llengua diferent al portugués, bàsicament, per tres raons:

a) desconeixement de la història del gallec, especialment de la tradició medieval i l’absència d’una formació acadèmica en la llengua pròpia. Quant major és la formació en el gallec escrit, major és la consciència d’unitat lingüística.

b) falta de comunicació fluïda en els àmbits científic, artístic i literari. La literatura portuguesa en versió original arriba a algunes llibreries gallegues des de fa quatre o cinc anys només. La intercomunicació en l’àrea musical d’autor és molt reduïda i recent. Les universitats programen pocs intercanvis i els instituts gairebé cap i pel que fa als mitjans de comunicació, podem dir exactament el mateix. Les ràdios, les televisions i els periòdics portuguesos no arriben a Galícia i moltes de les ràdios, televisions i periòdics gallecs es fan en castellà i així arriben a Portugal.

c) la tendència a identificar “límits lingüístics” amb “límits polítics”, en este cas fomentada des d’alguns llibres de text.

 Consideres que el cas del gallec i el portugués és similar al del valencià i el català?

Lingüísticament és un cas molt semblant: una unitat lingüística posada en perill al crear una norma diferencialista des de posicions poc favorables a la llengua pròpia (PP i PSOE). Però també hi ha divergències que són de tipus sociolingüístic: a Galícia es parla més en gallec que valencià al País Valencià quant al seu ús espontani; en canvi, la consciència d’unitat lingüística és major a València que en entre els gallecs.

Canal 9: una manipulació informativa contestada

Estàndard

Els periodistes del canal autonòmic emeten informes valorant el grau de manipulació dels seus serveis informatius

Canal 9: una manipulació informativa contestada, article publicat a Comunicació 21 i a Nou Cicle el març de 2006

Canal 9 va ser una gran esperança per a molts. Naixia en el 9 d’octubre de 1989 (quan encara estaven els socialistes en el poder), però per a molts no ha acomplit les expectatives amb les quals va ser creada. S’esperava que fóra el mitjà que difonguera i normalitzara el valencià: que difonguera una versió estàndard de la llengua lliure de castellanismes i més acurada i perquè donaria prestigi social al valencià podent potenciar el seu ús social. Però ni una cosa ni l’altra. El valencià només s’utilitza en determinats programes (informatius, concursos, magazine i no tots) però no en pel·lícules, sèries i determinats programes coproduïts amb la Federació d’Organismes de Radiotelevisió Autonòmiques (FORTA).  Continua llegint