El nom i la unitat de la llengua

El nom i la unitat de la llengua, article publicat a Nou Cicle, el març de 2006

Partidaris que el valencià i el català són llengües diferenciades els podem trobar a la societat valenciana des de mitjans del segle XIX, tot i que la denominació de valencià o llengua valenciana per al català és predominant des del segle XVI, això si sense afanys separatistes. Però això també passava per exemple en el cas de Mallorca o Menorca, on rep el nom popular de mallorquí o menorquí, etc, i, de fet, també compta amb minories serparatistes (el gonellisme) que considera el mallorquí una llengua diferent del català.

L’aparició de tendències filològiques que postulaven pel secessionisme daten també del segle XIX a partir de dos teòrics com Josep Pérez Nebot i el segle XX el Pare Lluís Fullana i són clarament minoritàries. Vicent Partal, directorVilaweb coincidix en què a principis del segle XX ja hi havia un moviment que volia separar-se de les normes proposades per l’Institut d’Estudis Catalans liderat pel pare Fullana que el 1915 van arribar a fer una gramàtica valenciana, “però ningú no en va fer arma política, ni tampoc va ser un debat que tinguera cap incidència social”. Estes lleugeres discrepàncies, més referides a la normativa de la llengua culta que al nom o l’entitat de la llengua, es van resoldre a partir de la firma de les “Normes de Castelló” (1932), on els escriptors valencians en català i els moviments valencians de defensa de la llengua van assumir la normativa impulsada per l’Institut d’Estudis Catalans amb la inclusió de solucions lingüístiques genuïnament valencianes.

El conflicte lingüístic des de la transició

Durant la transició l’extrema dreta valenciana va realitzar una forta campanya anticatalanista que aconseguix que a l’Estatut Valencià no quede clara la filiació entre valencià i català, que no siga una nacionalitat històrica i fer recular un nacionalisme valencià incipient. El 1982 naix Unió Valenciana, partit anticatalanista, que defensa que el valencià i el català no és la mateixa llengua, i que impulsa una ortografia secessionista que fins ara només han usat ells. El 1983 es treu la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià que té moltes carències en temes de normalització lingüística i que, malgrat això, encara no ha estat totalment desplegada. El 1986 Juan Garcia Sentadreu, membre de l’extrema dreta i actual president de Coalició Valenciana (CV), presenta un recurs als tribunals contra l’ús del terme català que s’utilitza des de la Universitat. El 1997 el Tribunal Superior de Justicia Valencià i el Constitucional reconeixen el dret a usar este nom ja que entén que la denominació de valencià és polític i no és incompatible amb l’acadèmica de català.

El 1994, Joan Romero, conseller socialista de Cultura i Ensenyament, homologa els títols de coneixement de català i els de valencià en el que esdevenia la primera llei valenciana que reconeixia, ni que fora implícitament la unitat de la llengua, però el 1995 el PP guanya les eleccions autonòmiqes i la derogarà. “Ens cal un marc legal que diga que, a tots els efectes, els termes “valencià” i “català” són sinònims o bé que la doble denominació fa referència a una sola llengua”, indica Elena Pineda, responsable de la Unió General de Treballadors del País Valencià (UGTPV). Pineda també ens explica que l’actual president del País Valencià, Francisco Camps, antic Conseller de Cultura amb Zaplana, és autor en el 1997 de la censura de termes com català i País Valencià, de l’eliminació de solucions filològiques que no foren considerades com “genuïnes” valencianes o de la desaparició d’autors procedents d’altres territoris del domini lingüístic.

En el 1998 una resolució del Consell Valencià de Cultura (CVC) reconeix la unitat de la llengua enmig d’un context de reviscolament del conflicte per la victòria del PP a les autonòmiques valencianes de 1995, fins aquell any havien governat ininterrompudament els socialistes. “El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part d’un sistema lingüístic que els corresponents estatuts d’autonomia dels territoris hispànics de l’Antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia”, explica el dictamen del CVC. El mateix 1998, i pressionat per CiU, de qui depenien per governar a Madrid, es crea l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) que hauria de portar la solució al “conflicte lingüístic” sobre la base de cercar un acord entre els sectors enfrontats sobre l’entitat i denominació de la llengua dels valencians que sume consensos en comptes de dividir i enfrontar. El “pacte per la llengua” va ser recolzat pel PP, PSOE, CIU i el Bloc i criticat per UV i Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) per motius oposats, els primers la veien com una institució que anava contra les seves tesis secessionistes i EUPV només reconeixia l’autoritat de les universitats i de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

El 2002 la Generalitat trAu un decret que no reconeix el títol de filologia catalana com a acreditatiu de coneixements del valencià, que el 2004 el Tribunal Superior de Justícia Valencià (TSJV) tomba i reconeix el valor d’esta titulació. I en 2004 resorgix un altra vegada el conflicte davant la traducció que s’ha de fer de la Constitució Europea i que acaba amb un segon dictamen de l’AVL tornant a refrendar que valencià i català són la mateixa llengua, aprovat no sense tensions polítiques.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua: ¿una solució al conflicte?

Per a alguns una manera d’evitar que el conflicte tinguera una cobertura en l’ambigüitat legal seria que a l’Estatut Valencià, tant l’anterior com la reforma que ara s’està tramitant-se, haguera optat per denominar català a la llengua, com van fer a les Illes Balears. “Allà també existixen grupuscles secessionistes, anomenats “gonelles”, però legalment no tenen on agafar-se, com si que passa al País Valencià. Popularment se li diu a la llengua mallorquí, menorquí, etc, però la denominació acadèmica i estatutària és català”, assenyala Xesca Oliver, presidenta de la Comissió Sectorial de Política Lingüística d’ERC. Per Abelard Saragossà, professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha omplert el buit legal que no reconeixia explícitament la unitat de la llengua ni qui tenia competència sobre la llengua a terres valencianes. A més, des del seu punt de vista l’Acadèmia pot contribuir a assolir un objectiu: substituir l’oposició “blaverisme/catalanisme” per “valencianisme o castellanització dels valencians” i solucionar políticament un conflicte que és polític, “de fet, el camí que ha fet fins ara és lent, però va en eixa direcció”, diu Abelard Saragossà. El professor de la Universitat de València assenyala el model català en el qual existixen un consens més o menys general sobre la identitat del poble, com un exemple a seguir, “cal assolir un clima de concòrdia civil entre els valencians sobre la seua identitat com a poble”. Per a este professor universitari el problema està en l’enfrontament identitari entre els valencians, “darrere de la lluita de l’anticatalanisme contra catalanisme, s’amaga espanyolisme ‘versus’ valencianisme”. Per Abelard Saragossà “passar de la unitat lingüística a la política com feia el valencianisme dels setanta” dificulta que una part els valencians assumisquen que la seua llengua és la mateixa que parlen els balears i els catalans.

Per Enric Morera del Bloc Nacionalista Valencià (BNV), a la llarga, la doble denominació de la llengua, valencià-català, és l’única eixida possible al conflicte sobre el nom. Des del PSC, Francesc Xavier Boya assenyala que des de Catalunya s’ha de fer un esforç, generar “confiança” i ser comprensius amb la reivindicació dels trets propis per part dels valencians, per la qual cosa totes dues parts hauran de fer concessions. “Un vegada queda clara la unitat de la llengua tampoc és greu que una se la denomine de dues maneres diferents, cosa relativament freqüent, i sobretot si serveix per cercar punts de trobada i col·laboració en l’àmbit de la cultura”, afegeix Boya. En canvi Xesca Oliver d’ERC considera, d’altra banda, que el nom de la llengua ha de ser català, tot i això indica la bona fe dels qui proposen altres noms compostos però opina que no tancaria realment el conflicte. Toni Gisbert, d’ACPV, per la seua banda considera totalment equivocat el plantejament de pacte entre els dos sectors enfrontats (defensors de la unitat de la llengua catalana i els que defensen que el valencià i el català són dues llengües diferents), “no és pot asseure a una taula als que pensen que la terra és redona i els que pensen que es plana perquè pacten que és hexagonal”. Per Gisbert la solució passa pel reconeixement legal que el valencià és català i, per això, s’ha de tancar jurídicament la porta al secessionisme lingüístic. El membre d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV) recorda que existix el precedent d’una sentència del Tribunal Constitucional espanyol del 1997 que reconeix la unitat de la llengua i que se li pot dir català al valencià. La diferència de solució del conflicte rau entre els que el consideren un conflicte polític i identitari que s’ha de pactar i els que consideren que és un conflicte científic i legal que s’ha de solucionar a cop de jutjat si fa falta, tot i això les dues visions no haurien de ser incompatibles perquè donen una visió del problema que es complementa.

Què pensen els valencians sobre la unitat de la llengua?

Existixen diferents enquestes que parlen del que pensen els valencians i, fins tot del que pensen els catalans, de la unitat de la llengua. Una publicada en El Periódico l’any passat s’afirmava que a Catalunya el 75% pensa que valencians i catalans compartixen la mateixa llengua front a un 20% que pensava que no. Entre els valencians el 39% afirmava la unitat de la llengua front al 55% que ho negava. Les dades del CIS, que només ha fet la pregunta en els darrers 4 anys, variaven molt d’un any per l’altre. Així com el 2001, segons estes dades, el 68% dels valencians pensaven que eren llengües diferents, el 2003 es reduïx al 53% i el 2004 es torna a elevar al 67%, unes dades, si més no, contradictòries. Una altra enquesta, realitzada el 1992 per la Generalitat Valenciana, llavors socialista, afirmava que el 50% dels valencians reconeixia la unitat de la llengua, front un 42% que la negava i un 8% que no contestava. En el que si que coincidixen totes les enquestes és en els perfils dels que defensen cadascuna de les postures. La gent d’esquerres, els més joves (18 a 30 anys) i que han passat pel Batxillerat són clars partidaris de la unitat del català. El perfil dels que pensen que no és la mateixa llengua és de gent més gran, amb pocs estudis, més de dretes i ubicats majoritàriament a la província de València.

L’enquesta més exhaustiva, la del 1992, aporta dades relacionades amb diferents paràmetres que aclareixen la ubicació social i territorial dels favorables de l’anomenat “secessionisme lingüístic”. El favorables a la unitat de la llengua augmenten entre els joves de 16 i 34 anys fins a un 60%, també s’incrementa entre els que tenen el batxillerat fins a un 62%. Guanyen pes els que pensen que són llengües diferents entre els que declaren no tenir estudis (39% de contraris front a 32% de favorables a la unitat del català) i els més grans ja que només un 36% està a favor de la unitat de la llengua entre els majors de 65 anys. El 74% dels llicenciats i el 72% dels que parlen habitualment en valencià pensen que és la mateixa llengua.

L’enquesta focalitza a València ciutat i la comarca de l’Horta (de la que és capital València) els únics territoris on guanya els detractors de la unitat i per 48% front un 44%. En canvi a ciutats com Castelló (56%), Gandia, Alcoi o Alacant (53%) se situen com a majoritaris els que la veuen com una llengua compartida. En este sentit cal destacar el paper clau de les escoles on s’ensenya, des de la democràcia, que valencià i català és la mateixa llengua per tant la cultura i la formació bàsica es mostren com a elements clau per entendre perquè són les noves generacions reconeixen en major grau la unitat del català. Tot i això, es manté una certa resistència (prop d’un 30% dels joves d’entre 18 i 30 anys) a pensar que és el mateix idioma, cosa que es basa en un sentiment diferencialista respecte als catalans.

Aquesta entrada ha esta publicada en Català, País Valencià, Política, Reportatge. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s