El sentiment particularista valencià i la seva manipulació

El sentiment particularista valencià i la seva manipulació, article publicat a Nou Cicle el març de 2006.

En un primer moment cal diferenciar el sentiment d’afirmació o particularista dels valencians, del que s’anomena secessionisme lingüístic i del moviment polític anticatalanista sorgit al final del franquisme que s’ha anomenat blaverisme (nom popular del secessionisme lingüístic per la franja blava que té la senyera dels que estan en contra de la unitat de la llengua) impulsat per l’extrema dreta. Són tres conceptes diferents que moltes vegades es barregen i es confonen. Anem a pams.

El sentiment particularista respecte dels catalans pel fet de compartir un àmbit identitari comú (llengua i cultura) naix un segle després que arribaren els repobladors catalans habitaren el Regne de València. Este territori va ser conquerit durant el segle XIII per Jaume I el Conqueridor i va ser organitzat políticament com un regne independent de Catalunya i Aragó. Les terres valencianes van ser repoblades durant esta mateixa època per catalans a la costa i per aragonesos a l’interior. A partir del segle XIV estos repobladors van deixar d’anomenar-se i sentir-se catalans i van passar a anomenar-se i sentir-se se valencians. Els habitants del Regne de València desenvolupen un sentiment de ser un poble diferent al d’origen, el català, tot i pertànyer a la mateix estat (Corona d’Aragó) i parlar la mateixa llengua. Amb les colònies que van conquerir espanyols i anglesos ha passat el mateix: les generacions d’espanyols i anglesos que viuen a Iberoamèrica o Estats Units respectivament, van passar a sentir-se del país on vivien i no espanyols ni anglesos, sense perjudici de les seues arrels. Este sentiment diferenciat s’incrementà en el segle XV amb el segle d’or literari-cultural-polític i econòmic que tingué el Regne de València com a escenari principal sobre la resta de territoris d’esta corona. Més tard, els segles de “decadència” cultural (XVI, XVII, XVIII) en què la Corona d’Aragó s’integra a Espanya es diluïx encara més la consciència de pertànyer al mateix àmbit cultural i lingüístic entre els diferents territoris i s’intensifica el particularisme. De fet, el nom de llengua valenciana està documentada des del segle XVI com a nom habitual del català de València, però més bé com a sinònim de llengua catalana que com a afirmació de ser una llengua diferent. Valencià és el nom que se li dóna històricament i popularment al català al País Valencià. És més, els mateixos escriptors utilitzaven indiferentment el nom de llengua valenciana i catalana. Existeixen exemples similars de dobles noms com és el cas de l’espanyol o castellà, i l’holandés o flamenc (referent al neerlandés que es parla a Holanda o Bèlgica i que són noms molts arrelats entre la població).

“El sentiment diferencialista entre València i Barcelona és evident ja des del segle XV, però és el mateix que pot haver-hi entre Bilbao i Sant Sebastià o entre Sevilla i Granada”, indica Toni Roderic membre d’Els Verds d’El País Valencià (EVPV), “o entre Lleida o Girona i Barcelona”, afegix Agustí Cerdà, diputat valencià d’ERC per Barcelona. Per Vicent Partal, director de Vilaweb, “és normal que quan en un mateix estat conviuen dos ciutats importants, estes competisquen entre elles i tendisquen a crear dos àmbits de pertinença diferenciats, com és el cas de València i Barcelona”. “Crec que de vegades s’ha despreciat en excés la profunditat del fenomen secessionista, que no ve ni d’ahir i de després d’ahir. El que està clar és que, òbviament, el que passa ara no s’entén sense la manipulació de l’extrema dreta a la transició”, conclou Partal. Des de fa segles existix un competència i competitivitat territorial entre Barcelona i València que es remunta al segle XV i ha evolucionat en diferents conflictes més o menys marcats. Per a Enric Morera, secretari del Bloc Nacionalista Valencià (BNV) és la forta manipulació d’este sentiment particularista als anys setanta la base d’esta distorsió social que és el secessionisme lingüístic, com a catalitzadors polític d’un determinat sector electoral i social el que es coneix com a blaverisme”.

La base del blaverisme

Per Toni Gisbert, coordinador d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), el blaverisme es basa en un valencianisme primari, sentimental, conservador, enyoradís d’un passat idealitzat i un sentiment d’inferioritat i autoodi en comparació amb Barcelona amb un mecanisme, que per Gisbert, és bastant semblant al feixisme. “El desenvolupament capitalista al País Valencià té unes característiques particulars, els sectors dominants de la burgesia impulsaran un capitalisme basat en una agricultura intensiva d’alt valor comercial (horta, taronja…). Sí que va existir al País Valencià un capitalisme industrial però dispers geogràficament (la ceràmica de Castelló, el tèxtil d’Alcoi, la sabata d’Elx, la joguina al Vinalopó…). La burgesia agrària serà el sector dominant a València i segregarà una ideologia molt conservadora. Però ja als anys seixanta del segle XX la realitat havia canviat molt i la societat valenciana ja no era tan agrària com ho havia estat a començament de segle. Esta burgesia de base agrària, centrada en la ciutat de València, veurà el perill que significa perdre la protecció del franquisme per la qual cosa impulsarà el blaverisme des de Las Provincias. En canvi, els sectors industrials veuran la fi del franquisme d’una altra manera, més interessats en la connexió amb Europa o en millorar les infraestructures”, afirma Toni Gisbert d’ACPV.

“Com diu la famosa frase marxista, la ideologia dominant és la de la classe dominant, de tal manera que la burgesia de base agrària influenciarà la població de tot el territori on és hegemònica, el que col·loquialment podem dir “el territori de la taronja”, que ‘grosso’ modo és la zona catalanoparlant de la província de València, on es concentra realment el “blaverisme”. De fet, este no és un moviment extés arreu del País Valencià, es basa en un sentiment xovinista que palesa una certa inferioritat davant dels catalans” (és a dir el fantasma de dissolució de la identitat valenciana en la catalana). “El blaverisme esdevé una arma que utilitza sobretot la dreta per a desgastar l’esquerra”, diu Toni Roderic (EVPV). Xesca Oliver, presidenta de la Comissió Sectorial de Política Lingüística d’ERC indica que “sense cap mena de dubte, el blaverisme és minoritari, ara, a este sector també s’hi ha de sumarun altre que és espanyolista als quals la llengua catalana els fa nosa”.

“Potser també el nacionalisme valencià dels anys seixanta i setanta va ser un massa intel·lectual, massa universitari, massa radical, antipopular, i no va tindre en compte els interessos de les classes populars valencianes, i això va crear una reacció contrària”, afirma Roderic. El director de Vilaweb, assenyala que dins de la gent que defén el nacionalisme català també existixen conductes centralistes, “sembla que només existix Barcelona la qual cosa pot fomentar determinades conductes i reaccions”. “Et pose un exemple, diversos lectors de Vilaweb es van mostrar estranyats que li donarem importància al València quan va guanyar la Lliga. Però per a nosaltres si guanya el València es com si guanyarà el Barça, és un dels equips grans del País i no podem deixar de donar-li rellevància”, conclou Partal. En este sentit, Abelard Saragossà, professor de Filologia Catalana de la Universitat de València, indica que en les relacions entre ambdós pobles entre els catalans cal evitar dos errors: “ni pensar que els valencians som si fa no fa una part de Catalunya, ni creure que el valencià i la consciència de valencianitat han desaparegut”, però en el País Valencià “hem de procurar eradicar tot complex d’inferioritat cap als catalans”, conclou.

Per Elena Pineda, responsable de cultura de la Unió General de Treballadors del País Valencià (UGTPV), un dels fonaments del secessionisme lingüístic és el principi que defèn “una llengua, una nació”. El blaver unix, com fa el nacionalisme de base lingüística, llengua i nació i per a que els valencians siguen una nació difeent a la catalana la llengua ha de ser diferent. Però la mateixa Pineda ens aclarix el tema i cita a Joan Francesc Mira, últim Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i autor de Sobre la Nació dels Valencians en el qual distingix entre nació política (com el País Valencià) i nació cultural (que serien els països de llengua catalana). Per Agustí Cerdà el nom de “conflicte lingüístic” és una manera errònia d’anomenar el que passa al País Valencià. Coincidix amb Pineda en què el conflicte naix a partir de què es confon deliberadament parlar català en el fet ser català. “No tindrien perquè fer-se esta relació d’idees, perquè hi ha molta gent que creu que és la mateixa llengua i no se sent catalana, ni vol construir els Països Catalans”, diu Agustí Cerdà.

El blaverisme naix a la transició valenciana d’una barreja d’extrema dreta, de reacció de la dreta franquista, anticatalanista, espanyolista i regionalista que manipula el sentiment diferencialista i recupera com a argument el secessionisme superat per les Normes de Castelló (1932) com a elements de desgast de les esquerres en el poder. Isaura Navarro EUPV el definix com el moviment sociopolític creat per aturar el procés de redreçament nacional del País Valencià, “recordem que era l’etapa de la restauració de la democràcia, quan s’estaven negociant els Estatuts d’autonomia. Amb el suport mediàtic de las Las Provincias i empresarial es crea un partit com Unió Valenciana (UV), que va ser soci de govern amb el PP entre tant a l’ajuntament, com la Diputació de València a més de la Generalitat”. Per Xesca Oliver, presidenta de la Comissió Sectorial de Política Lingüística d’ERC, tot i que històricament hi havia hagut alguna manifestació d’anticatalanisme al País Valencià, el que marca el punt d’inflexió són els anys de dictadura franquista, “de fet els llibres de text editats pel Ministeri d’Educació durant el règim de Franco citaven els “dialectes” que es parlaven a Espanya, entre ells el català i el valencià de manera diferenciada”. “És sobretot, amb la UCD i l’anomenat bienni negre (1979-1981), quan els elements secessionistes emergixen d’una forma definitiva, per contrarrestar les ànsies de llibertat i d’autogovern expressades pels valencians en la manifestació del 9 d’octubre de 1977”.

El 1982 es funda UV i va arribar al seu sostre del 10% en les autonòmiques del 1991, el seu millor resultat en qualsevol elecció, però és extraparlamentària des del 1999 i a les europees de 2004 no va superar el 0,5%. Actualment Coalición Valenciana (CV), liderada per Juan Garcia Sentandreu, pretén ressuscitar el moviment “blaver” més extremista de la transició. La distribució territorial del vot blaver d’UV era molt concreta: la zona catalanoparlant de la província de València on oscil·lava entre el 10 i el 20% (tenint com a referència els seus millors resultats) i a la resta del País el seu vot va ser menor al 5% i pràcticament marginal a les províncies d’Alacant i Castelló.

Aquesta entrada ha esta publicada en Català, País Valencià, Política, Reportatge. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s