La imatge dels valencians a Catalunya

La imatge dels valencians a Catalunya, article publicat al Diari Parlem el 29 de novembre de 2005  i republicat a la revista online Nou Cicle al febrer de 2006, dins del Dossier País Valencià.

Per Vicent Partal, director del portal en català Vilaweb, des de la transició la immensa majoria de la informació que arriba de València a Catalunya té dues claus: una és l’anticatalanisme i l’altra el folklore i els successos, “no hi ha un flux d’informació cap a Catalunya sobre el País Valencià real”. 

El mateix Partal ens posa un exemple, el de la informació que es va donar en el míting de campanya de Josep Lluís Carod Rovira, líder d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) a València a les últimes eleccions estatals de 2004. “L’acte es va realitzar en un Palau de Congressos a vessar i en un ambient d’esquerres i nacionalista com feia anys que no es veia a València ciutat, i que va aplegar a prop de 2000 persones. A la porta hi havia no arribaven a 50 fatxes però a El Periódico el 90% de la crònica girava al voltant dels fatxes, i això és desinformar”, indica Partal. Per al director de Vilaweb, a Catalunya existix una total desinformació sobre la realitat valenciana amb la qual cosa “es magnifica l’anticatalanisme o castellanització del País Valencià i es minimitza la que existeix a al territori català”, afegix.

També critica el periodista valencià el que considera com “masoquisme malaltís” de certs sectors del nacionalisme català que “sembla que se senten millor quan són atacats i per això reben amb un interés morbós quan grups minoritaris d’anticatalanistes valencians, això si molt cridaners, munten les seues accions”, conclou el director de Vilaweb.

Partal posa més exemples, com ara la gran cobertura que s’ha donat a les dues manifestacions anticatalanistes durant 2004, “en canvi a penes si ixen als mitjans catalans les que dues o tres vegades a l’any plantegen els sectors nacionalistes valencians que tenen més capacitat de convocatòria, o les Trobades de l’Escola Valenciana (l’escola en valencià) que apleguen a 200.000 persones l’any arreu del país”. El periodista valencià es referix a la manifestació del 19 de novembre, recolzada indirectament pels populars, que va reunir 40.000 persones a València contra la unitat de la llengua, un èxit relatiu perquè el 1997 els secessionistes van reunir 70.000 persones. La següent manifestació anticatalanista, este cop no recolzada pel PP, va reunir només 3.000 persones però esta vegada no va tindre tanta repercussió als mitjans catalans (una altra el passat 5 de novembre d’enguany ha reunit només 2.500 manifestants). Les manifestacions dels nacionalistes valencians, que se celebren el 9 d’octubre i el 25 d’abril, solen reunir al voltant de 40.000 persones anualment però no mereixen tanta atenció, segons assenyala Partal. A més, les grans manifestacions a València reunixen moltes més persones com les 250.000 persones a la vaga general de 2002, les 500.000 contra la guerra en 2003 o les 650.000 contra l’atemptat de l’11-M de 2004.

Evidentment, també existixen tòpics sobre catalans al País Valencià, però Partal considera que són menors per dues raons: “allí arriben els mitjans catalans i d’altra banda Catalunya té un pes considerable en la informació estatal amb la qual cosa arriba una imatge, distorsionada si vols, però més real, plural i diversa que la que se’ls dóna als catalans sobre els valencians”. En este sentit al territori valencià es poden veure les dues televisions autonòmiques catalanes, no sense esforç per part dels valencians, cosa que dóna una visió de primera mà de Catalunya. Tot i això no va ser fàcil que fora així, durant el 1990, quan estaven els socialistes al poder, la recepció de TV3 estava en perill al País Valencià per problemes polítics. Això va mobilitzar a tots els sectors nacionalistes i d’esquerres per evitar-ho i permetre que, a més, es veiera C33. L’any anterior havia nascut un Canal 9 que havia despertat moltes esperances però que finalment no va ser totalment en valencià, la qual cosa també va mobilitzar diferents sectors compromesos pel país. Partal en este sentit també retrau els ciutadans de Catalunya un cert desinterés per tot allò valencià. “No s’ha fet ni un sol esforç per poder veure Canal 9 i hi ha qui diu que és perquè és una televisió insofrible. No cal que m’ho diguen a mi com és. Però, per exemple, Punt 2 és una televisió de qualitat i tota en català, ¿perquè ningú ha fet el mes mínim esforç per veure-la ací com allí a València els sectors més nacionalistes i d’esquerres van fer per veure TV3?”, opina Partal. El periodista valencià recalca que a Catalunya no arriben mitjans valencians i el pes als mitjans estatals del País Valencià és reduït, per la qual cosa el que arriba dels valencians no és més que “una caricatura”.

Tòpics i estereotips

“El tòpic de fatxa dels valencians em sembla anecdòtic i fals en el fons, però basat en una realitat inqüestionable, que governa el PP de fa 10 anys. Però per mi existix una imatge que encara és més perillosa, relacionar tot allò valencià amb la poca modernitat o amb la superficialitat o la poca seriositat. El País Valencià ha tingut molt mala sort políticament, però en cultura, economia o coneixement, som un país molt modern i, de vegades, sembla que s’oculte l’origen dels valencians il·lustres”, assenyala Partal. Per ell, l’estereotip que es té dels valencians té més a veure més amb les falles o els trets més folklòrics que amb una societat moderna. El periodista assenyala que gent tan important com l’arquitecte Santiago Calatrava, l’investigador Bernat Sòria, el cantant Miquel Gil, o el director de la Tate Gallery de Londres Vicent Todolí o un conseller del govern català com Carles Solà no responen a l’estereotip que es té dels valencians i per tant no solen ser presentats com a tals. Afegix que els mitjans catalans tampoc donen a conéixer tota la tasca que la societat civil fa pel català a terres valencianes, “sempre recomane baixen a les Trobades de l’Escola Valenciana o als Premis Octubre per a conéixer un País Valencià compromés”, conclou Partal.

Una altra periodista valenciana directora de Nat, Maria Josep Picó, resident a temporades a Barcelona, lamentava, a una entrevista publicada al juliol a Diari Parlem la fama dels valencians de poc professionals “perquè tenim una gran capacitat, però ens falta espenta, perquè per qualitat… n’hi ha molta!. És qüestió que ens estimem més i sapiguem comunicar-ho”. També assenyalava la seua sorpresa per l’afirmació de determinats barcelonins que pensen que a València no es parla valencià, “quan jo vaig (a terres valencianes) i no deixe d’utilitzar-lo: en diversos contextos (laboral, amb amics, concerts, actes culturals…) i amb una gran normalitat! De vegades conteste, “I a Barcelona sí?”. Perquè qualsevol trajecte en autobús o metro res té a veure en la societat normalitzada que ens imaginem”, indica Picó. La periodista afegix, en l’entrevista de Diari Parlem, que TV3 dóna una visió de la societat catalana un poc ideal “tant que, sovint, els valencians tenim un cert complex d’inferioritat”. A més considera “els catalans veuen València molt lluny”, perquè als mitjans les notícies que més transcendixen són les de polèmiques sobre la llengua o la lluita per l’aigua de l’Ebre, etc, que porta, segons la periodista, a la sensació que tots els valencians pensen el mateix. Tot i això, matisa que la societat catalana compta amb una gran pluralitat i que també hi ha qui coneix molt bé la realitat valenciana. Des del PSC, el seu responsable de cultura, Francesc Xavier Boya afirma que des de Catalunya no es coneix el rerefons real del conflicte i s’actua més bé amb indiferència “perquè s’intuïx falta de simpatia, per no dir antipatia, per part dels valencians”.

Flux informatiu entre ambdós països

“Per a solucionar este problema d’imatge i de relacions entre ambdós països, el primer que hem de fer és treure el PP de la Generalitat Valenciana, però també hem de bastir un sistema de comunicació d’àmbit dels Països Catalans més seriós del que existeix. Un sistema que trenque amb els tòpics i ens faça coneixedors a tots dos països de les realitats existents als altres”, assenyala Vicent Partal de Vilaweb. El mateix considera Agustí Cerdà valencià i diputat al Congrés dels Diputats per Barcelona i per Esquerra Republicana de Catalunya, que valora com a deficient el flux d’informació entre ambdós territoris i creu que calen mitjans de comunicació comuns que facen veure les diferents realitats a una i altra banda del Sènia. “Al País Valencià hi ha una presència molt reduïda de mitjans catalans i a Catalunya és pràcticament nula la presència de mitjans valencians, fa falta una estratègia d’articulació comunicativa de l’àmbit lingüístic comú”, conclou Cerdà. Tant Elena Pineda, responsable de cultura de la Unió General de Treballadors del País Valencià (UGTPV), com el secretari del Bloc Nacionalista Valencià (BNV), Enric Morera consideren que a Catalunya només els arriba un punt de vista i “necessitem que escolten el que opinen les forces progressistes del País Valencià perquè vegen que existeixen molts matisos del tema”, conclou Pineda.

Els partits d’esquerres catalans també consideren que el coneixement entre ambdós països es basa sovint en tòpics. Màrius Garcia, secretari d’organització d’Iniciativa per Catalunya (ICV) que tant al País Valencià com a Catalunya hi ha una manca d’interés per conéixer les respectives realitats. “Sembla que tothom ja en té prou amb els quatre tòpics o amb la imatge que traslladen els mitjans. La rivalitat s’estimula en moments molt puntuals, però en general es practica la ignorància del veí (que és molt pitjor)”, afirma Garcia. El membre d’ICV afegix que els interessos econòmics de l’Arc Mediterrani poden acabar fent molt més per apropar les dues comunitats que les motivacions lingüístiques o culturals.

Espai País Valencià: una nova oportunitat

Espai País Valencià (www.espaipaisvalencia.rog) és una plataforma de valencians residents a Catalunya que pretén millorar el flux d’informació existent entre els dos països, donar una altra visió per superar-ne els tòpics i mostrar el País Valencià progressista i compromés amb la llengua i cultura catalana que insuficientment conegut al territori català. Van difondre, davant la polèmica de la traducció de la Constitució Europea, un manifest que es titulava Valencians per la Unitat de la Llengua. “Al País Valencià hi ha una majoria progressista silenciada. Hi ha amplíssims sectors socials que no tenen cap dubte de la unitat de la llengua: són els que han permés que avui el valencià siga alguna cosa més que un reducte folklòric, des de les escoles, les universitats, les editorials, els mitjans de comunicació o, simplement, usant-lo amb normalitat i dignitat plena”, s’assenyala en este manifest. Fins ara han realitzat diferents activitats públiques de caire lúdic, però també polític.

Aquesta entrada ha esta publicada en Català, País Valencià, Política, Reportatge. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s