La relació entre els valencians i els catalans. Veïns: rivals o amics?

La relació entre els valencians i els catalans. Veïns: rivals o amics? article publicat a Nou Cicle el març de 2006

“La rivalitat entre pobles veïns, capitals o ciutats és un fet que es dóna a tot arreu, completament normal i que crea una competitivitat sana que permet progressar. El problema és que el tema identitari fa que en compte de rivalitat es fomente un conflicte polític entre valencians i catalans”, opina Xesca Oliver, presidenta de la Comissió Sectorial de Política Lingüística d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). “Hi ha rivalitat en determinats temes, com ara la competència entre el Port de Barcelona i el de València, per exemple. Som veïns i com a tals moltes vegades funciona la col·laboració i altres la competència, és el que passa habitualment”, assenyala Enric Morera, secretari general del Bloc Nacionalista Valencià (BNV).

L’origen del conflicte el trobem al País Valencià a partir de la divisió existent pels trets identitaris entre la dreta i l’esquerra valenciana i en el fet que a la dreta no l’importa negar l’arrel catalana dels valencians i utilitzar l’anticatalanisme com a arma política i electoral, la qual cosa afecta i perjudica les relacions entre ambdós països. En este sentit, Elena Pineda, responsable de cultura de la Unió General dels Treballadors del País Valencià (UGTPV), considera no es pot parlar d’un conflicte entre el País Valencià i Catalunya, “el conflicte és intern i nostre entre valencians, sobre què som i quina és la nostra identitat”. Cal assenyalar que a l’arc parlamentari català, només el PP, i determinats sectors dels socialistes no majoritaris, qüestionen que Catalunya és una nació i qüestionen el model identitari català, per la qual cosa existeix un gran consens al voltant. Al País Valencià existixen dos models identitaris oposats que representen cadascun a la meitat de la població: l’esquerra reconeix l’arrel catalana i la unitat de la llengua mentres que la dreta es nega a reconéixer-la explicitament uns per convicció i altres per interessos electorals. Per exemple, en el seu afany de prendre la iniciativa als catalans el president popular, Francisco Camps, impulsa una nova Eurorregió centrada a València i només en comunitats espanyoles (Catalunya, Múrcia, Andalusia, País Valencià i les Balears).

Però les errades i actituds hostils o, si més no, qüestionables també procedeixen de l’altra banda de l’Ebre. “Des de Catalunya haurien d’haver aprés a rectificar aquelles actuacions que, en el fons, beneficien els qui han impulsat l’anticatalanisme entre els valencians. Com ara quan un polític català afirma que el valencià no existix i que només hi ha la llengua catalana o si un altre diu que els valencians formem part de la nació catalana”, assenyala Abelard Saragossà, professor de Filologia Catalana a la Universitat de Valènica, que considera que falta de prudència i respecte cap als valencians. Per Enric Morera del BNV, l’actitud d’ERC davant la traducció valenciana de la Constitució Europea va alimentar al PP en la seua espiral de conflicte i ho han fet, no pensant en termes de la unitat de la llengua que diuen defensar, segons Morera, sinó en criteris estrictes de política interna catalana. Isaura Navarro, diputada valenciana al Congrés dels Diputats per Esquerra Unida del País Valencià (EUPV), coincidix amb Morera i assenyala que comprén la preocupació que el conflicte lingüístic ha ocasionat més enllà de les nostres fronteres, però algunes declaracions i actuacions han servit per crispar més la situació, que no per a donar solucions. “Barrejar la llengua amb l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat, com va fer ERC, no ens ha semblat una actitud que afavorira la solució del problemes. Creiem que és un tema que hem de solucionar els valencians i que certes actuacions poden ser enteses com intromissions foranes, que poden donar ales als que volen justificar les posicions extremes i irracionals del blaverisme”, matisa Navarro. I és que la pràctica totalitat dels partits valencians i catalans critiquen a ERC i l’acusen d’haver intentat aprofitar-se’n de la situació creada per la polèmica versió valenciana de la Constitució Europea per traure’n rèdits electorals a Catalunya. Toni Roderic, dels Verds del País Valencià (EVPV), creu que en general els polítics catalans han actuat amb indiferència i com a molt amb paternalisme cap els valencians.

Entre els partis polítics catalans també existixen posicions crítiques amb algunes reaccions bé del govern tripartit, bé d’ERC. L’expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, ha acusat al tripartit en ple de tindre actituds que fomenten l’anticatalanisme al País Valencià a partir d’actituds poc respectuoses amb l’autonomia valenciana, tot i que no se’n va estar de qualificar de penosa l’actuació del president valencià. Des del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), el seu responsable de cultura, Francesc Xavier Boya, entén que des Catalunya s’ha de fer un esforç en la discussió de la denominació. “D’alguna manera hem d’intentar llençar missatges de “confiança” d’un cert talant conciliador, som conscients de què el conflicte toca molt els sentiments. Hem de ser comprensius amb la reivindicació del que és propi i fer algunes concessions com ara pel que es referix al nom i, potser, acceptar propostes com la de català/valencià com a nom de la llengua”, indica Boya. Màrius Garcia, secretari d’organització d’Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) considera que Convergència i Unió (CiU) i PSC han jugat sempre a amagar el cap sota l’ala (“no ingerència”), a “actuar amb prudència” per evitar mals majors, mentre que retreu a ERC haver intentat aprofitar-se de la situació per traure’n guanys electorals a Catalunya. Des dels republicans es defensen, Agustí Cerdà, diputat valencià elegit per Barcelona a les llistes d’ERC, creu que Pujol va mantindre una actitud d’indiferència cap als valencians i considera la del tripartit una actitud més valenta, decidida i normal. En una posició intermitja es troba Toni Gisbert, secretari d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), que creu que els atacs al català al País Valencià ho són a la llengua en el seu conjunt i, per tant, han de tindre resposta des de qualsevol part del seu àmbit lingüístic. Això si, assenyala que les actuacions haurien de ser consensuades amb els valencians, “és bo i necessari que les organitzacions tinguem un contacte permanent i actuem coordinament en este tema”, conclou Gisbert.

València versus Madrid

Per Diego Gómez, president de l’Escola Valenciana, indica que el PP fomenta el greuge “valencianista” cap als catalans, però no només, sinó també, ara, cap al Madrid i el govern socialista de José Luís Rodríguez Zapatero. Francisco Camps, president valencià, juga a la política anticatalanista a partir de la llengua, de l’aigua o de l’Estatut de Catalunya però també contra Madrid i antisocialista perquè pensa que és la forma de guanyar vots. Abelard Saragossà recorda que el sentiment diferencial més important que tenim els valencians no és amb els catalans, sinó amb els castellans. “En realitat, el fet de centrar-se en el secessionisme (que és una actitud mot corrent a Catalunya i en un sector del valencianisme) equival a caure en el joc dels blavers. El tema que hauríem de focalitzar és el següent: ¿de quina manera ha d’actuar el valencianisme per a incidir en la consciència dels valencians i esdevenir majoritari?”, i és des d’esta perspectiva que planteja Abelard Saragossà des de la qual treballen les forces valencianes compromeses amb el país.

Aquesta entrada ha esta publicada en Català, País Valencià, Reportatge. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s