Les dificultats del nacionalisme valencià

Les dificultats del nacionalisme valencià, publicat a Nou Cicle el març de 2006

El nacionalisme valencià ha tingut diferents problemes per a créixer i esdevenir, com a Catalunya o País Basc, ideologia dominant i assumida per la majoria de la població. En primer lloc el País Valencià no és nacionalment compacte, ja que compta amb un 40% del territori (que suposa el 15% de la població) és castellanoparlant històricament (la part repoblada per aragonesos i un parell de comarques que abans de la divisió provincial del segle XIX eren de Castella). El nacionalisme valencià ha estat sempre majoritàriament d’esquerres (exceptuant determinades personalitats com Ignasi Vilallonga, Joaquim Maldonado i Francesc de Paula i Burguera), en canvi, entre catalans i bascos ha comptat amb partidaris a dreta i l’esquerra i amb el recolzament clau de la seua burgesia.

Històricament, quan va nàixer el nacionalisme a finals del XIX, la burgesia catalana o basca comptava amb interessos diferenciats de la resta de l’estat; la valenciana, però, coincidia amb els dels terratinents castellano-andalusos, això va facilitar que uns assumiren el nacionalisme com a eina de defensa dels propis interessos i altres no perquè ja coincidien amb els espanyols. Tot i que no són necessàriament decisius, en una societat capitalista, el recolzament de les classes dominants és clau pel triomf d’una ideologia i explica, en part, la feblesa del nacionalisme al País Valencià i la fortalesa a Catalunya i País Basc. El cas gallec és molt més similar en este sentit al valencià, però el BNG ha sabut connectar més amb el poble de Galícia que el nacionalisme valencià, això si sense mantenir una postura tan clara sobre la unitat del gallec i portugués com la que pot tindre el Bloc Nacionalista Valencià (BNV) respecte a la unitat del català. És més, el partit arrel del BNV, la Unitat del Poble Valencià, defensava clarament el projecte polític dels Països Catalans, en canvi el BNG, tot i que defensa un cert acostament a Portugal, no n’ha defès mai la unitat política entre Galícia i l’estat portugués.

Perspectiva històrica

El valencianisme polític existeix des de finals del XIX però no va quallar fins la II República en el 1936 quan Esquerra Valenciana, el partit nacionalista de llavors, va obtindre un diputat al parlament espanyol i cinc regidors a València ciutat. La renaixença valenciana del XIX es va dividir en dues corrents la “de guant” (burgesa i conservadora) representada per Teodor Llorente i la “d’espardenya” (republicana i progressista) encapçalada per Constantí Llombart i que seria la base del valencianisme d’esquerres posterior que no va tindre èxit fins la II República (Unió Valencianista, València Nova, Agrupació Valencianista Republicana, Esquerra Valencia o el Partit Valencià d’Esquerres son alguns dels partits que van aconseguir cert resó a les comarques de Castelló, o a les comarques de Gandia, Alzira, Xàtiva, Dénia, etc). El 1936 es va presentar un projecte d’Estatut d’Autonomia recolzat per les esquerres majoritàries i paralitzat per la guerra civil. En aquells moments també existien alguns debats al voltant, més que de la unitat de la llengua, de la normativa a aplicar que es va resoldre en el 1932 amb les Normes de Castelló (un acord entre els experts valencians de la llengua per unificar la normativa a aplicar en el País Valencià). D’altra banda, el franquisme va tallar l’incipient valencianisme polític i no va contribuir a la clarificació lingüística ja que a les seues escoles s’ensenyava que català, valencià i mallorquí eren llengües diferents. De fet, s’afirmava que eren “dialectes” en un sentit despectiu, el que implica que poden ser usades amb la família o els amics, però no als àmbits oficials o als mitjans de comunicació perquè es consideren indignes.

Als anys 60 Joan Fuster, escriptor i assagista valencià, revoluciona la teoria del nacionalisme valencià amb el seu llibre Nosaltres els valencians reivindicant amb claredat les arrels catalanes dels valencians i proposant amb contundència el projecte polític dels Països Catalans: un projecte d’unió política entre els valencians, catalans i illencs. El seu és un llibre, que innegablement ha influït decisivament en la configuració i reformulació del nacionalisme valencià de finals del segle XX. Arribada la democràcia els partits d’esquerres valencians tenien assumides part de les tesis de Fuster: reconeixien la unitat de la llengua i la cultural, i tenien al seus programes la recuperació de la cultura pròpia al País Valencià. Durant els primers anys de la democràcia la dreta no va ser especialment bel·ligerant en estos temes. El 1977 marca un punt d’inflexió, una manifestació de 500.000 persones que reclamen l’Estatut per als valencians i unes esquerres guanyen rotundament les eleccions al País Valencià espanten la dreta que utilitzarà l’anticatalanisme com a un instrument de desgast polític de les esquerres. “En eixe context històric, el valencianisme hegemònic dels 60 i els 70 va posar l’accent en la unitat lingüística i cultural que anava molt impregnada de la unitat política. El franquisme i els seus hereus varen aprofitar eixes característiques per a crear un moviment social que tenia dos finalitats: presentar el valencianisme com a traïdor al poble valencià a fi de desfer-lo i, alhora, fer creure que l’esquerra participaria en la traïció. Eixe procés va crear la paraula despectiva “catalanisme” per als defensors de la unitat de la llengua, que complementava l’altre terme igualment desdenyós “blaverisme””, assenyala Abelard Saragossà professor de Filologia Catalana de la Universitat de València. Tot i esta maniobra les esquerres guanyen les eleccions del 1982 i el 1983 amb contundència (més del 60% dels vots emesos) i governaran amb majories àmplies el País Valencià fins el 1995. Amb tot, les dretes aconsegueixen un Estatut Valencià (1982) descafeïnat: que el País Valencià no fóra una nacionalitat històrica, amb la qual cosa se li va reduir el sostre competencial i no va quedar explícit que el valencià i el català eren la mateixa llengua. El nacionalisme valencià que reconeix l’arrel catalana del País Valencià està representat per la Unitat del Poble Valencià (UPV) des del 1982, que en 1996 es transforma en el Bloc Nacionalista Valencià. El sector blaver per Unió Valenciana fins que en 1999 desapareix del parlament valenciana i actualment existixen diferents grupuscles blavers, entre ells Coalición Valenciana o Identidad del Reino de Valencia de clara ideologia ultra però d’escassa incidència.

La tercera via

El continu ascens del blaverisme en els 80, fins la ‘debacle’ dels 90, fa que diferents partidaris de la unitat cultural i lingüística entre valencians i catalans aposten a llibres com De impura natione o Document 88 per una “tercera via” que consistix en una “hibridació” o barreja de la proposta “catalanista” de Joan Fuster i la “blavera”. Per Abelard Saragossà no és tan una hibridació com un encaix o una adaptació de la proposta fusteriana a la societat valenciana i la seua particularitat. Per una banda, assumixen la simbologia “blavera”, assenyalen el País Valencià com a nació, rebutjant que ho siguen els Països Catalans, però en una proposta que manté i reconeix la unitat cultural i lingüística del català. En cert grau el nacionalisme valencià ha assumit estos postulats i alguns sectors, representats pel ja desaparegut Partit Valencià Nacionalista (PVN), van intentar en la meitat de la dècada dels vuitanta la fusió entre els sectors més moderats de l’anticatalanista Unió Valencian (UV), sectors nacionalistes de partits estatals, i la UPV  imitant en certa manera el model de CiU.

Abelard Saragossà afirma que en el moviment blaver existix una gran heterogeneïtat que va des d’algun grup feixista espanyol, però “també hi han valencians que no són d’extrema dreta que sí que valoren i usen el valencià i només que no tenen tanta informació com seria desitjable”. Per ell, com persona implicada en el nacionalisme polític, esta consciència de ser valencians i afecte per la llengua se situa per sobre del seu anticatalanisme. Seria amb este sector del blaverisme (i no amb el relacionat amb l’extrema dreta espanyolista) amb qui voldrien pactar els representants de la tercera via. “En els moviments socials, també hi ha hagut els canvis suficients per permetre integrar valencians que provenen del secessionisme en el nacionalisme valencià”. I, tot plegat, ha posat les bases per a un objectiu que Saragossà considera molt important: passar de l’oposició nefasta “catalanisme/blaverisme” a l’oposició realment important: “valencianisme contra el centralisme de Madrid i la castellanització”, conclou. El mateix pensa Xesca Oliver, de la Comissió de Política Lingüística d’ERC, que considera que la majoria dels ciutadans del País Valencià no es preocupen pel nom que se l’hi haja de donar a la llengua, sinó per què l’ús està retrocedint. Oliver reconeix el mateix que indicava Abelard Saragossà que, quan actuen de bona fé, el blaverisme es pot basar en un sentiment legítim i honest de conservar uns trets històrics i una por a acabar homogeneïtzats amb els catalans. Però posa en relleu que en este tema no tothom actua de bona fe “i són els que ho fan de mala fe els qui actuen de manera més bel·ligerant i fortament polititzats per partits (UCD-Alianza Popular-PP-Unió Valenciana- Coalición Valenciana) i institucions i personatges (Ramos Costa, president del València C.F.) o la Junta Central Fallera, etc. No són un grup nombrós, però sí que disposen d’un gran ressò mediàtic”.

El nacionalisme de la democràcia

Durant la transició existia una important quantitat de partits que representaven el nacionalisme valencià entre les quals trobem sigles tan efímeres com la UDPV, el PSPV, l’AEPV, EUPV, PNPV, fins que el 1982 va nàixer la Unitat del Poble Valencià (UPV) que va reunir tot el valencianisme política. Després de successives crisis electorals i d’estratègia política, el 1996 tots els valencianistes que reconeixen la unitat del català es van reunir sota el Bloc Nacionalista Valencià (BNV) que acaba assumit les tesis de la tercera via, “centra” el seu discurs esquerra i passa a considerar el País Valencià com a nació. Alguns teòrics “catalanistes” acaben també assumint estos postulats, com ara Joan Francesc Mira, al seu llibre Sobre la nació dels valencians. El Bloc ha crescut lentament però continuadament, passant del 2,7% en 1991 al 4,7% en 2003 en les autonòmiques, a les portes d’entrar al parlament. En les municipals el salt ha estat més espectacular, d’1,8% del 1983 al 6% del 2003 on ha superat clarament al “blaverisme” que fa només una dècada va arribar a duplicar la seua influència. Només ERPV (secció regional d’ERC) defensa que els Països Catalans és la nació dels valencians, compta amb 5 regidors al País Valencià i un 0,3% a les autonòmiques de 2003, 0,5% a les estatals del 2004 i 1% a les europees del mateix any. Els partits estrictament nacionalistes (Bloc 5,7% i ERPV amb el 0,3%) han assolit un 6% a les darreres eleccions municipals el seu millor resultat a la història de la democràcia. Ens trobem amb percentatges entre el 15 i el 20% a les comarques de la Ribera Alta, La Safor, La Vall d’Albaida,  a la província de València; i la del Comtat i la Marina Alta a l’Alacant. A tota la provínica de Castelló a més de les comarques de l’Horta, Camp del Morvedre, La Ribera Alta, la Costera, l’Alcoià i la Marina Baixa superen el 7%, dues més arriben al 5% i a 14 estan per sota del 5% de les quals 10 són castellanoparlants. El nacionalisme valencià ha tingut dificultats d’implantació en estes comarques per la importància de la llengua en la seua reivindicació. No així en el cas d’Unió Valenciana, que podia accedir al vot més dretà i anticatalanista d’estes comarques.

La resta dels partits d’esquerres defensen la unitat del català, entre ells EUPV i els Verds  consideren el País Valencià com una nacionalitat històrica (cosa que ha recollit el nou Estatut Valencià) amb trets culturals compartits amb Catalunya i Illes Balears i mantenen relacions fluides amb els seus equivalents a estes comunitats (que no ha recollit el nou estatut negociat entre PP i PSOE). 

Aquesta entrada ha esta publicada en Català, País Valencià, Política, Reportatge. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s