Un conflicte que renaix cíclicament

Un conflicte que renaix cíclicament, article publicat a Nou Cicle el març de 2006

A l’octubre de 2004 la decisió del ministre d’Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, de demanar una versió en valencià, diferent a la catalana, de la Constitució Europea fa saltar de nou el conflicte lingüístic que semblava, si més no, silenciat. Esta traducció valenciana és criticada des del tripartit i també dels moviments socials i partits d’esquerres valencians. Des del govern popular s’aprofita la circumstància per fomentar el greuge.

Després de diverses disputes i tensions entre els governs català i valencià, i entre este últim i l’oposició d’esquerres al País Valencià les aigües es calmen. La por del PP d’estar donant ales a Coalició Valenciana (CV), un partir d’extrema dreta i furibundament anticatalanista, amb la polèmica i l’empresariat valencià que va pressionar perquè rebaixara la tensió per no enterbolir les bones i intenses relacions econòmiques entre valencians i catalans, va portar a un acord en matèria lingüística. La reacció del tripartit contra la versió en valencià és aprofitada pel govern de Camps per començar una espiral de victimisme i de greuge comparatiu basat sobre tot en la denominació de valencià i l’existència d’una versió valenciana encara que estiga escrita en perfecte català.

Dictamen de l’AVL

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, órgan competent en matèria lingüística al País Valencià, va voler aprovar un dictamen el 22 de desembre pel qual una majoria de 13 sobre 20 acadèmics que afirmava que valencià i català era la mateixa llengua i apostava per “valencià/català” com a solució al conflicte de noms. El Consell valencià, defensor a ultrança del nom de valencià com a única opció, va interrompre, de mà del Conseller de Cultura Alejandro Font de Mora, el ple que anava a aprovar el dictamen i els va amenaçar amb accions legals si l’aprovaven ja que segons el govern valencià l’AVL no tenia competències en la denominació de la llengua. El tema va generar una gran polèmica i l’esquerra va acusar els populars de crear una crisi institucional i del “colpisme”.

Durant el mes de gener van haver-hi intenses negociacions secretes per assolir un pacte que acabara amb el conflicte: per una banda Joan Rigol, membre de CiU, va jugar un paper clau. A més, l’empresariat valencià va pressionar el govern del president valencià, el popular Francisco Camps, perquè rebaixara la tensió entre Catalunya i el País Valencià i va tindre, en este sentit, un paper clau per forçar el pacte. La base de l’acord va ser que el govern valencià no havia de rectificar públicament pel que va passar el 22 de desembre i que el dictamen de l’AVL no proposava la solució “valencià/català” sinó que demanava que els governs valencià i català es posaren d’acord sobre el nom comú de projecció exterior. Este dictamen, que va ser aprovat per unanimitat per l’AVL, fins i tot pel sector secessionista (5 dels seus 20 membres), reconeixia la unitat de la llengua, la dualitat de noms valencià i català, l’espai cultural compartit i al mateix temps resaltat la personalitat diferenciada dels valencians dins d’este espai comú i el dret a usar, internament, les solucions lingüístiques més valencianes i, de cara a l’exterior,  consensuar un estàndard i un nom comú. Esta proposta ha estat rebutjada per totes dues autonomies: el català afirma que el nom científic és i serà català, i el govern valencià que no cedirà en la denominació de valencià.

Tot i l’avanç, malgrat que l’AVL reconeix la unitat de la llengua, no homologa els títols de valencià i català, i subvenciona institucions secessionistes com Lo Rat Penat i la RACV dins de l’estratègia de calculada amibigüitat per retindre el percentatge dels seus votants que es mouen pel tema de llengua. Per això, l’esquerra valenciana, els partits catalans, els moviments socials per la defensa de la llengua catalana (com Acció Cultural del País Valencià, Omnium Cultural i l’Obra Cultural Balear) i les institucions lingüístiques (com l’IEC o les universitats) van valorar el dictamen com un pas per a solucionar el conflicte però no com al tancament definitiu.

Després del dictamen de l’AVL el PP dóna per tancada la crisi lingüística per “no donar ales a l’extrema dreta de Sentadreu (líder d’un partit ultra i anticatalanista que es diu Coalición Valenciana –CV-)”, en paraules d’Esteban González Pons, conseller portaveu de la Generalitat Valenciana. D’altra banda, Camps remarca que el nom de la llengua és innegociable per mantindre viva la tensió. El sector zaplanista, que està perdent poder dins del PP, va titllar de “catalanista” el govern popular per permetre la declaració unitarista de l’AVL, a la qual cosa González Pons va replicar dient que “deliraven”.

Les raons del resorgiment del conflicte lingüístic valencià

En primer lloc, cal tindre en compte que la dreta valenciana realment no té interés per la llengua sinó que l’usa com a arma política per evitar que es parle d’altres temes més incòmodes per a ells. És en este marc en el que s’ha de situar l’última polèmica lingüística referida més al nom de la llengua que a la seua unitat. La situació per a la dreta valenciana no és molt favorable en 2004: la victòria les esquerres valencianes a les estatals (que es confirma a les enquestes d’intenció de vot a les autonòmiques), la crisi industrial, l’evident mala gestió del PP (que té el dèficit més gran de totes les comunitats), la mala imatge pels enfrontaments i lluita interna del PP (que acaben en agressions físiques a Elx i en conflictes arreu del país) o els diferents casos de corrupció com ara el més conegut com “cas Fabra”. Davant un context desfavorable els populars ressusciten la polèmica lingüística com a cortina de fum per por a perdre el poder (existien, fins i tot, conats d’escissió entre els partidaris de l’antic president valencià, Eduardo Zaplana i l’actual, Francisco Camps, que ara s’han confirmat amb un trànsfuga que ha anat cap a CV). Fins i tot, és tanta la por, que diaris com Levante ha informat que la Generalitat impulsa, amb importants subvencions la creació d’un nou partit, la Unió Socialdemòcrata, a partir d’una associació de veïns afí amb la intenció de dividir el vot d’esquerres. Agustí Cerdà, diputat valencià per Barcelona d’ERC, indica que el blaverisme no és moviment majoritari però que amb este argument la dreta ha trobat el tema que els permet distraure l’opinió pública, “si parlem de llengua no ho fem de finançament, ni d’especulació immobiliària, ni de la gestió sostenible de l’aigua, ni del dèficit pressupostari de la Generalitat Valenciana, ni de la deslocalització d’empreses o la desindustrialització del País Valencià, etc. I si no es resolen estos problemes, en pocs anys el país es trobarà amb problemes molt seriosos”.

En la darrera polèmica lingüística el PP valencià no ha defés mai explícitament la unitat lingüística però tampoc l’ha negat. González Pons, preguntat per la unitat de la llengua, assenyala al diari Levante diu: “No tinc perquè pronunciar-me perquè no sóc filòleg. En filologia no es pot estar ni a favor ni en contra. Tinc clar que el dia que el poble valencià accepte les tesis dels qui defensen la unitat lingüística com a unitat política s’haurà donat el primer pas per a perdre la nostra identitat com a poble. Defendre el nom de valencià és molt més que un debat lingüístic”. Confon i barreja, deliberadament, unitat de la llengua amb el projecte polític dels Països Catalans, però no la nega. Si l’electorat valencià, o estrictament el del PP, fora clarament i majoritàriament secessionista podria afirmar-ho amb rotunditat, però ha de matindre un equilibri entre un sector que pensa que no són la mateixa llengua i el que si, per això, ni afirmen ni neguen. S’aferren a la nomenclatura de valencià com a única possible, mantenen l’ambigüitat calculada i ataquen, vel·ladament, el projecte de Països Catalans sense defensar, com feia abans la dreta valenciana, de manera clara i rotunda el secessionisme lingüístic. Fins i tot, determinada gent del PP evidencia esta estratègia, el 8 de desembre de 2004 a Las Provincias. És el cas de Fernando Vilallonga exconseller de cultura del PP amb Eduardo Zaplana i familiar d’un líder de dreta valencianista, Ignasi Vilallonga, i és defensor de la unitat de la llengua i del nom de català, assenyala: “Hi ha interessos polítics (…) en mantindre este conflicte. (…) d’alguns dirigents del PP per por a perdre vots d’un sector que ni tan sols tenen provat el seu talant democràtic”.  Vilallonga, del PP, a més assenyala que caldria haver deixat clar a l’Estatut Valencià, com en el cas balear, que el valencià és català per evitar els problemes actuals. El problema rau en què este sector minoritari de votants disposats a moure’s per l’anticatalanisme, d’extrema dreta, poden ser claus per al PP obtenir majoria suficient a les Corts Valencianes. L’aparició de Coalició Valenciana (CV), grup d’extrema dreta anticatalanista, xicotet però molt actiu, intranquilitza els dirigents populars ja que poden perdre la majoria per ells. La llei electoral valenciana demana un 5% arreu del País per entrar a les Corts i este partit li pot treure els vots més extremistes sense traduir-se en diputats i donar-li la Generalitat a les esquerres. Amb això, en la línia del PP de l’àmbit estatal que no vol perdre el vot més extrem de la dreta, per tant, fomenta una línia dura, entre el que es troba l’anticatalanisme a partir del tema de la llengua, del transvasament de l’Ebre o l’Estatut.

Però alguns assenyalen que en la darrera crisi comença a notar-se un cert esgotament de l’anticatalanisme com a recurs de distracció política. “Quan el PP ja no s’atrevix a defendre clarament que són llengües diferents i parla només de la qüestió de noms, això vol dir que és evidentíssim que el secessionisme ja no és creïble a la societat valenciana”, afirma Vicent Partal, director Vilaweb. A més, afegix que és recurs que perd força amb el temps: la població més castellanitzada se sol sentir lluny d’estes polèmiques i els que mantenen l’arrel valenciana i son fidels a la llengua no donen problemes per reconéixer la unitat del català. Així ho confirma Diego Gómez, president de l’Escola Valenciana, que reunix a l’ensenyament en valencià, qui indica que en estos centres la unitat cultural i lingüística no ha plantejat mai cap problema. Per Toni Gisbert d’ACPV no estem encara davant del darrer episodi del conflicte, “el PP reactivarà el conflicte en funció dels seus interessos; i davant la possibilitat de perdre les eleccions autonòmiques del 2007, segurament ho farà”.

Aquesta entrada ha esta publicada en Català, País Valencià, Política, Reportatge. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s