“Barcelona ha venut un model de ciutat que exclou i no és original”

L’antropòleg Manuel Delgado, expert en l’estudi de les identitats col·lectives en contextos
urbans, és des de fa anys força crític amb el model Barcelona. Ho prova el seu últim llibre, La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del “modelo Barcelona”, on considera que s’ha convertit la ciutat en un parc temàtic i reivindica el conflicte com a consubstancial al món urbà.


En temps passat les coses van ser millor a Barcelona?
En una ciutat es produeixen canvis permanentment; és inevitable que es perdin coses i se’n guanyin d’altres. No té cap sentit ser nostàlgic o estar en contra dels canvis que una ciutat experimenta per la seva pròpia naturalesa. La meva queixa no és que Barcelona hagi canviat sinó que, en el fons, no ha canviat tant perquè està en mans dels de sempre. Des de finals del segle XIX, Barcelona està pràcticament en venda. Per això s’ha creat una marca internacional com “a model de ciutat moderna que manté també els valors més positius de la seva història”. Aquesta retòrica no és un invent dels nous ajuntaments democràtics; sempre ha estat així. Amb la transició va haver-hi un canvi de sistema polític, sí, però no sé fins a quin punt el que esperàvem. I Barcelona, en molts aspectes, no ha trencat amb el model urbanístic de l’alcalde franquista José Maria Porcioles.

Contra el “caos” de les  identitats contradictòries i el conflicte consubstancials a una ciutat, l’urbanisme i festes com la Mercè han forjat patriotisme local?
La idea que Barcelona ha estat un gran població però no un gran poble la va formular el poeta Joan Maragall. Des de principis del segle XX, el poder va veure indispensable crear una unitat moral que justifiqués determinades polítiques. Calia una política de control sobre la població que evités o amagués els conflictes i les contradiccions pròpies de la ciutat i la seva veritable diversitat. Què tenen en comú el barri de la Ribera i Nou Barris o Sarrià? No és nou aplicar, en el cas de la democràcia a partir de la Mercè, unes polítiques
festives que crein sentiment de pertinença per sotmetre una ciutat que ha estat niu de revoltes i conflictes, amb una llarga història de rebellia. De fet, totes les reformes urbanístiques s’han fet amb l’objectiu de pacificar els espais més conflictius, però això no és un fenomen original de Barcelona; passa a totes les ciutats.

Què diferencia el model de Barcelona dels altres?
S’està produint una homologació entre les grans ciutats europees: no hi ha res que
s’assembli més a un centre històric singular que un altre centre històric singular. La
privatització de l’espai públic i la submissió als interessos privats fa que totes les ciutats acabin semblant parcs temàtics. La particularitat real dels barris barcelonins, producte de la seva pròpia matèria humana, tendeix a esvair-se sota polítiques de planificació de l’espai públic destinades a vendre la ciutat com a marca. Una altra cosa és que s’acabi aconseguint. Al Raval, per exemple, on es ven l’element del multiculturalisme com un ganxo per pacificar-lo i fer-lo atractiu als turistes i les classes mitjanes a costa dels pobres i de la seva conflictiva història. S’està molt lluny d’assolir l’objectiu que l’Ajuntament tenia en obrir-hi la Rambla.

I quina és la singularitat, doncs, del model Barcelona?
La singularitat del model Barcelona és, precisament, que s’ha volgut vendre com a model quan no té res d’original. Les dinàmiques de gentrificació, terciarització i tematització són comunes a totes les ciutats i un fenomen vinculat a la globalització. Hem venut un model de ciutat que només tenia de particular l’èmfasi en el marketing destinat a Llatinoamèrica.

El Fòrum 2004 va ser una estratègia més per vendre?
El Fòrum va ser un esdeveniment dissenyat a partir de la imatge creada per a Barcelona a partir dels Jocs Olímpics de 1992, quan es va postul·lar com a capital europea de la cultura, de la convivència i del multiculturalisme. Aleshores, la capital catalana es volia vendre com el revers de l’infern que es vivia a l’altra banda de la Mediterrània, a Sarajevo. Calia demostrar que era possible que gent diferen acabés coneixent-se, convivint, estimant-se. I tornem a la idea de pacificar i expulsar qualsevol conflicte de la ciutat.

Però no s’ha millorat la qualitat de vida a la ciutat?
No negaré que hi ha hagut millores en l’espai públic. El problema és a quin preu s’ha aconseguit. El model Barcelona està creant exclosos, gent que no pot pagar el privilegi immens de viure en una ciutat tan maca. L’exclòs ets tu,la meva filla, la gent jove, els pobres, els lletjos, els vells i els que dubtin públicament de com és de magnífica Barcelona. En definitiva, qualsevol persona que no estigui en disposició de finançar-se el
cost de viure en el que és un mer producte d’aparador.

Si el model és un fenòmen global esdevé complex aturar-lo. Quin paper tenen els moviments socials?
Cal que algunes associacions de veïns tornin a ser el que eren. Les meves pretensions són modestes; no tinc cap fórmula màgica. Encara crec en els valors de la lluita que són consubstancials a aquesta ciutat. Però també em preocupa que moltes polítiques antiurbanístiques siguin tan estètiques. Allò més important és el que es fa en contra del poder i jo estic per la feina d’algunes associacions de veïns.Però la meva crítica no implica una desqualificació total; no em sento vinculat a una imatge pseudollibertària de la ciutat, ni pretenc que es construeixin contrapoders. Només demano als poders públics que exerceixen com a tals i que vagin més enllà de mantenir l’espai públic en condicions de ser vendible.

Una pedra a la  sabata del poder

Manuel Delgado (Barcelona,  1956), dóna classes d’Antropologia a la Universitat de Barcelona i és d’aquells professors que fan pensar els alumnes. Apassionat, atabalat, provocador i descarnat a l’hora de desvetllar contradiccions intel·lectuals i socials, ningú que li escolti una classe, conferència o intervenció radiofònica quedarà indiferent. Guanyador del 27è Premi Anagrama d’Assaig per l’obra El animal público, aquest veí del Clot es mou per la ciutat amb bicicleta. No es considera cap gurú amb autoritat per donar lliçons de moralitat a l’esquerra, però des que va abanderar la crítica intel·lectual al Fòrum 2004 és una pedra incòmoda a la sabata del poder. Entre els seus darrers llibres destaquen Elogi del vianant i La ciudad mentirosa, on critica el model Barcelona. També ha participat en un estudi de la UB que denuncia el racisme als bars del Raval.

Aquesta entrada ha esta publicada en Barcelona, Català, Entrevista, La Veu del Carrer, Urbanisme-habitatge. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s