Més precarietat laboral i exclusió social

Darrerament estem veient com diferents empreses importants com la Nissan, però també d’altres del sector de l’automòbil, de la construcció o de la indústria auxiliar vinculada, estan tancant o fent fortes reduccions de plantilla (els anomenats expedients de regulació d’ocupació que han de comptar amb el vistiplau de l’administració). El fantasma de l’atur és més present que mai i la por a quedar-se sense feina fa que la gent estigui més desesperada i més disposada a acceptar qualsevol tipus de condicions.

Amb un marc laboral precaritzat en els darrers anys, aquesta situació no fa més que agreujar-se a partir d’una crisi econòmica. Diego Rejón, secretari general de la Federació Metal·lúrgica de Catalunya de la Confederació General de Treball (FEMEC-CGT), posa un exemple: “des de la patronal de l’automòbil Anfac porten 20 anys demanant més flexibilitat, més productivitat, menys absentisme i dobles i triples escales salarials i ara, quan han anat al Govern amb motiu de la crisi i per demanar mesures per superar-la, han plantejat exactament el mateix de sempre”. Per a Rejón no es pot pretendre tenir els mateixos beneficis en època de creixement que en època de crisi i aquests no es poden extreure de la precarització de les plantilles: a més, “les receptes per solucionar un problema mai poden ser les mateixes que l’han creat”. Per a Rejón, amb la situació de crisi “és evident que les persones que perden la feina només troben feines pitjors” i que això repercuteix en una major precarització pel fantasma de l’atur.

El sindicalista critica els sindicats majoritaris perquè impulsen, considera, la resignació de la classe treballadora. “Aquí es dóna una contradicció perillosa; mentre la patronal no es resigna i continua demanant més mesures per augmentar els seus beneficis encara que hi hagi crisi, els treballadors escolten a dirigents sindicals de les organitzacions majorità ries que dieuen que no es pot demanar res perquè estem en crisi econòmica”. Rejón creu que s’ha de trencar aquesta contradicció i crida a plantejar el repartiment del treball i la reducció de jornada, sense baixada del salari amb uns empresaris que han d’assumir la reducció de beneficis. Per això demana a l’administració una major implicació, “no pot ser que es limiti a acceptar els EROs i tancaments” i creu que hauria d’obligar les empreses a donar una resposta social al problema que “al capdavall, ha creat la seva cobdícia”. Tot i les diferències, els sindicats majoritaris CCOO, UGT i USOC també critiquen que el Govern assumeixi el discurs de flexibilitat de les multinacionals i han amenaçat amb mobilitzacions als mes de gener.

Perdre més que la feina
Per a la Fundació Engrunes, una empresa d’inserció laboral per a persones amb risc o situació d’exclusió social, la crisi també ha marcat canvis en la seva feina habitual. El seu director social, Francisco Villarrasa, assenyala que “des del setembre fins ara hem multiplicat el nombre de demandes d’inserció laboral per part d’altres entitats col·laboradores o de l’administració”. De les cinc demandes que són habituals en aquest període s’ha passat a més de 20. I sobretot ha augmentat la presència d’un perfil, el dels immigrants que treballaven en precari que estaven en situació de risc d’exclusió i que tenen molt a prop la finalització del permís de treball i que han estat acomiadats. Però les conseqüències de tot plegat poden anar més enllà de perdre la feina. “Per renovar aquest permís de treball és necessari estar treballant, i si no és així, pot generar situacions de major precarietat laboral per a l’immigrant”, afirma Villarrassa.

Una pobresa estructural
Si bé la crisi agreuja la situació de pobresa i incrementa quantitativament el nombre de persones que entren en aquesta situació, “l’exclusió social és estructural i té a veure amb les desigualtats que genera el sistema capitalista”. Així ho manifesta el tinent d’alcalde d’Acció Social i Ciutadania, Ricard Gomà. El polític, d’ICV, cita el Pla Municipal per a la Inclusió Social, aprovat el 2005 i desenvolupat des de llavors i fins l’actualitat, com una de les eines per lluitar contra aquesta situació i que fins ara havia treballat amb tasques de prevenció i atenció a col·lectius, com ara els dels infants i famílies amb risc d’exclusió, discapacitats, nouvinguts i persones grans amb problemes de dependència. De gener a novembre de 2008els serveis socials de l’Ajuntament han rebut un 15% més de demandes d’atenció que durant el mateix període de 2007 ial 2009 encara se n’espera un increment
superior.

Gomà comenta que hi ha nous perfils d’afectats pel risc d’exclusió social, a més dels ja citats: famílies monoparentals o tradicionals en les quals algun dels seus membres, que abans ja treballava en precari, ha perdut la feina i ara cobren la prestació per atur o que les cobraven i estan a punt de finalitzar-la. L’atur i l’augment del preu del lloguer (actualització per renovació) o de la hipoteca són dos factors claus per entendre l’increment de les situacions d’exclusió social.

Mesures municipals
Des de Serveis Socials de l’Ajuntament de Barcelona s’anuncien mesures de reforçament: un increment del pressupost del 24,7% per al 2009, la universalització de les beques de menjador, i l’increment en la contractació de treballadors socials i d’atenció domiciliària, equipaments i prestacions econòmiques directes. A més,  al març de 2009 s’aprovarà el Pla d’Acció Municipal contra la Pobresa. Tot i això,amb una crisi global, les accions municipals veuen molt mitigat el seu efecte perquè no poden invertir, totes soles, la principal font de generació de situacions de pobresa o marginalitat social: la destrucció de llocs de treball. Amb tot, Gomà assenyala que el Pacte per a la Qualitat de l’Ocupació de Barcelona, signat el maig passat, ha de ser una font de creació d’ocupació i una eina més contra la crisi.

Des de Cáritas i la Fundació FOESSA, que han elaborat el VIè Informe FOESSA sobre Exclusió i Desenvolupament Social a Espanya 2008, s’indica, però, que en molts casos no s’ha aprofitat l’època de bonança per redistribuir la riquesa i crear, de manera suficient, oportunitats d’inclusió social. També s’assenyala els immigrants (que no compten amb xarxes familiars de protecció) o els que estan al llindar de la pobresa com els més vulnerables davant de la crisi econòmica. D’altra banda, Francisco Villarrassa director social de la Fundació Engrunes, empresa d’inserció laboral, també assenyala que cada cop més gent demanda els seus serveis procedent de situacions de marginalitat social. Des de la seva  entitat realitzen periòdicament un curs de formació per a perceptors de la Renda Mínima d’Inserció. La seva intenció és inserir aquestes persones al mercat laboral però amb un pas previ, perquè la seva participació directa al món del treball tindria un risc molt elevat de fracàs. Els objectius són de recuperació d’hàbits, autoestima i aprenentatge de l’ofici. Es crea, per tant, un itinerari per acabar al mercat ordinari de treball.

“Doncs aquest any, per primer cop en deu anys, hem tingut el curset complet, amb dotze persones, des del primer dia, sense haver de fer cap esforç per buscar gent que shi incorpori com altres anys”, afirma Villarrassa com a exemple que l’exclusió social i les situacions de pobresa estan en augment, i per tant també  les demandes d’integració.

Aquesta entrada ha esta publicada en Barcelona, Català, La Veu del Carrer, Reportatge. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s