Quan més no és, necessàriament, millor

Més no és sempre millor, sobretot en l’àmbit de serveis socials, on atendre més gent no és suficientbsi no permet prevenir i intervenir per modificar les situacions d’exclusió social. Ara amb la Llei de la Dependència els Serveis Socials de l’Ajuntament de Barcelona estan sobrecarregats de feina perquè han de gestionar un major nombre de casos, que també s’incrementen a causa de la crisi, però que són abordats pel mateix nombre de treballadors.


Per a Montserrat Brullet, que s’ha jubilat recentment i que era treballadora del Centre de Serveis Socials de la Dreta de l’Eixample-Fort Pienc, la llei o la crisi no poden ser una excusa per sobrecarregar el personal: la normativa obliga a tenir “un ràtio de professionals-pacients”. S’estableix en un màxim de 35 expedients oberts per professional, quan en alguns casos s’aborden 60 expedients de cop. “Tècnicament, si portes més de trenta casos és com si no en portessis cap, i això se sap però no es dota amb personal o recursos suficients”, afegeix Marta Filloy, directora d’un centre de serveis socials, que tampoc no dóna el seu nom real.

Per a Fernanda Pérez, una treballadora social que no ha volgut donar el seu nom real, “s’ha prioritzat que la gent pugui ser atesa però allò que hi ha darrere de la primera atenció no s’ha cuidat, i la prevenció molt menys”. “Del que es tractaria des de serveis socials és de promoure un canvi de dinàmiques perquè el ciutadà tingui recursos suficients i autonomia per sortir-se’n i evitar l’exclusió social. Això és una feina costosa i l’administració no se n’ha preocupat mai.

En comptes de fer l’atenció directa, per pressions de la direcció, has de fer gestió d’expedients i resignar-te a fer d’administrativa. S’hauria d’apostar per la prevenció, que necessita més personal per evitar que segons quines situacions es tornin a produir, i que es cronifiqui la marginalitat social”, indica Marieta Ferrer, psicòloga social que tampoc no ha volgut donar el seu nom real. Per a Xus Moya, educador social que ha treballat durant anys per a empreses subcontractades per l’Ajuntament de Barcelona, l’administració demana que els seus tècnics promoguin més el control social que el canvi educatiu per a aquelles persones amb risc d’exclusió social.

“Volen saber què fan, quants joves estan al carrer, si tenen actituds incíviques, si la policia passa, si tenen conflictes, si es droguen, si es pixen al carrer, a quines hores, però no el per què, ni com modificar aquesta situació”, afirma. Quan la idea és poder controlar més que solucionar aquesta situació, llavors la intervenció socioeducativa té poc a fer. Com a exemple, Moya explica que li van denegar la realització d’un projecte que implicava veïns, comerciants i associacions d’immigrants d’un barri de Barcelona per donar formació a molts joves, molts d’ells immigrants, per accedir a llocs de treball vacants a comerços.

Estrès i impotència
Aquesta feina és molt vocacional. Per exemple, Ferrer assenyala que treballa en aquest camp per coherència amb els seus principis sociopolítics: “la meva feina és la meva participació per canviar la societat”. La impossibilitat de dur endavant aquest projecte professional desmotiva el tècnic, genera situacions d’estrès i fa deixar de banda casos “que et poden esclatar a les mans”, indica Ferrer. “Veus per on caldria posar els esforços per millorar en cada cas i per on l’empresa et fa posar-los, i això et crema”, afirma Pérez. En molts casos se senten impotents.

En aquest sentit, Brullet, indica que “hi ha una considerable rotació en els llocs de treball, la gent es crema i busca altres sortides”. “Suportar la misèria és molt dur, i més si es fa sense recursos ni personal suficients. Mentre estan projectant el Barcelona 2.0 estem patint el deteriorament de l’estat dels centres de fa quinze anys”, afirma Filloy. “Un aguanta tenint molta vocació”, afirma Josep Maria Gallart, educador social del Centre de Serveis Socials del Coll. Però no tothom ho aconsegueix. Marga Olalla, de suport administratiu del centre del Bon Pastor, i membre del comitè d’empresa, posa un exemple: molta gent jove que acaba de començar es planteja deixar ja la professió perquè no es pot treballar bé. Per això Filloy, ressalta que “si vols tenir un bon servei has de cuidar la gent amb més experiència, l’has de qualificar i l’has de remunerar”.

El motiu de tanta pressió?: “Volen resultats, amb la nova llei de la dependència s’ha de canviar la façana, i han de donar números i imatge d’eficiència de cara al públic. No es tenen en compte les problemàtiques i les situacions complexes que es viuen, ni que el resultat sigui òptim per prevenir situacions d’exclusió”, conclou Filloy.

Condicions laborals
“Entre els que estem en plantilla -laborals o funcionaris- un tècnic mig cobra 1.500 euros al mes i té 15 pagues. No considero que estigui mal pagat. Però tot això canvia quan es tracta d’un treballador contractat per una empresa externalitzada o d’un temporal  modalitats en creixement-, que pot cobrar 7.500 euros menys”, afirma Gallart. Un exemple: els treballadores socials poden cobrar entre 800 o 900 euros al mes. “Una de les nostres reivindicacions és que les condicions laborals de tot el personal de serveis socials han de ser les mateixes que les dels que estan contractats directament per l’administració”, indica Olalla. Amb aquest punt coincideixen tots els entrevistats, que assenyalen que aquest àmbit ha d’estar sota una gestió pública i no privada o empresarial perquè mai no es podran obtenir beneficis, ni és la seva intenció. A més, creuen que tot el personal hauria d’estar contractat directament per l’administració.

Entre les demanades històriques de l’assemblea està l’acompliment dels ràtios legals entre ciutadans i empleats que estableix la Llei de Serveis Socials. La tasca que està més propera a la normativa és la de treballadores socials i la que menys, la d’educadors. Després, en el cas dels psicòlegs “una figura molt important per possibilitar el canvi de dinàmiques”, afirma Pérez, no s’ampliarà el seu nombre malgrat el creixement de centres de serveis socials previst. En aquest sentit, l’augment de plantilla, una altra de les reivindicacions laborals, anunciada per l’Ajuntament -de més de 229 efectius fins a 2011-és criticada pels sindicats perquè es farà en molts casos a partir d’externalitzacions. I aquesta visió negativa es produeix perquè “els concursos sempre els guanya el més barat, no el que ofereix més qualitat”, afirma Filloy.

Institut Municipal de Serveis Socials
Pròximament es posarà en funcionament l’Institut Municipal de Serveis Socials, que centralitzarà la política de l’Ajuntament de Barcelona en aquest àmbit i que fins ara desenvolupaven els districtes. “Un institut que pot actuar amb uns criteris d’empresa privada i que permet gestionar els seus pressupostos sense tant de control del plenari de l’Ajuntament. A més, possibilita multiplicar el nombre dels càrrecs directius amb salaris elevats poc transparents, no productius i adjudicats a dit”, afirma Filloy.

Aquesta entrada ha esta publicada en Barcelona, Català, La Veu del Carrer, Reportatge, Serveis socials. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s