Ara sí que som a Europa

Les passades eleccions catalanes de novembre de 2010 ens han apropat una mica més a  Europa i les seves tendències electorals. Ara som més Europa que abans: la dreta arrasa i l’extrema dreta puja fins on ningú s’ho havia esperat i està a punt d’entrar al Parlament.  

Quan en les anteriors eleccions, les  del 2006, les forces autodenominades d’esquerres sumaven el 54%, en  aquestes del 2010 no arriben ni al 36%. En canvi, les dretes han passat d’un 41% de l’anterior convocatòria a un 57,5% de l’actual, dels quals prop del 20% dels votants ho han fet a partits amb un perfil populista (com ara Solidaritat o Reagrupament) o en clau xenòfoba (com ara el PP i Plataforma per Catalunya). Ja tenim una dreta que arrasa en el panorama polític i que aplica principis neoliberals, tot i que les autodenominades esquerres també ho fan, i una socialdemocràcia trinxada: tot un signe d’europeitat! A les darreres presidencials franceses els verds van superar els socialdemòcrates i a Alemanya les enquestes diuen que passarà el mateix. Seran els verds el nou partit majoritari de les esquerres europees? Es rendiran també al mercat?

El PSC ha obtingut un 18% ja que  s’han carregat el suport de les seves bases: la gent no viu millor ara  que abans del govern del PSC, ICV i ERC. I tot i que la crisi és en part culpable d’això, tampoc s’han dut a terme polítiques que porten a una millora clara del dia a dia de la classe treballadora. No s’ha notat una millora en el transport públic, o la sanitat, o l’ensenyament o les condicions de treball o el preu de l’habitatge. En aquest darrer cas, quan s’ha produït la baixada de preus hi havia dificultat per fer hipoteques i els ajuts al lloguer que ha organitzat el tripartit han estat més bé limitats.

El que ha dretanitzat Catalunya ha  estat, per una banda, que les esquerres no apliquen els seus principis, no milloren les condicions de vida dels treballadors per la qual cosa els seus  votants “naturals” ja no se’ls creuen i els deixen de votar. Les dretes opten  per arguments nacionalistes (en defensa de Catalunya contra Espanya en el cas de CiU, Solidaritat o Reagrupament; però contra els nacionalismes català i basc en el cas del PP o Ciutadans) i antiimigració per desarmar a esquerres incoherents i captar votants en poblacions on tradicionalment no tenien cap possibilitat.

També hi ha l’argument de l’individualisme: com que res no es pot canviar, només ens queda pegar colzades per sobreviure. Llavors és  quan un parat, un jubilat o un treballador públic passen a ser paràsits o  privilegiats sospitosos d’aprofitarse’n que s’ha de sotmetre al mercat  “com tothom”.  Tot i que el que ens espera amb l’Artur  Mas, o amb Rajoy quan guanye, és  molt pitjor del que ja hi havia.

Aquesta entrada ha esta publicada en Article d'opinió, Català, Política, Revista Catalunya. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s