La desorientació dels sindicats majoritaris

Publicat a Enfocant el 7 de juny de 2011, i  la Revista Catalunya juny de 2011.

Els sindicats majoritaris (UGT i CCOO) no tenen estratègia i es dediquen a cedir cada vegada més a les pressions dels mercats i de la patronal. No dubte que actuen des de la bona fe de buscar el “mal menor”, en un context -no es pot negar- de desmobilització i de pèrdua d’influència del sindicalisme en la classe treballadora, però, crec, que s’equivoquen pensant que una actitud menys reivindicativa que fa perdre drets als treballadors els farà tenir més seguidors. La meva opinió és que serà a l’inrevés, aquesta política de cedir constantment farà que tinguin menys simpatitzants, ja que els treballadors deixaran de veure els sindicats com una eina per millorar les seves condicions laborals i optaran, cada vegada més, per l’individualisme. Signar el retardament de l’edat de jubilació als 67 anys fan que molta gent deixi de creure en la utilitat de la mobilització social i col·lectiva. Els majoritaris han optat per un possibilisme que desmobilitza, perquè empitjora les condicions laborals i socials.

El sindicalisme és possibilisme, per essència, però possibilisme per millorar les condicions laborals i els drets socials, no per perdre’ls. Ni tan sols les vagues promogudes per CGT o CNT són “revolucionàries”, sinó, això si, són més valentes en les seues demandes i, tot i que són conscients de que al final s’acaba pactant, cedeixen menys i menys fàcilment, per acumular més força (amb vagues i mobilitzacions) a l’hora de negociar. Fins ara els majoritaris han estat negociant que es perdin drets (la menor pèrdua possible això si, diuen que sinó fos per ells seria major i segurament sigui cert). Ara es reformarà la negociació colectiva (la qual cosa segurament farà perdre encara més drets) per la pressió constant de la patronal i dels mercats que insisteixen en què els drets socials i laborals no són sostenibles. I els sindicats en compte de resistir o promoure un pensament i un debat que rebata els arguments d’insostenibilitat i mobilitzen la societat, opten per negociar el “mal menor”: és evident que amb aquesta estratègia només que es pot que perdre. Amb mentalitat de perdedor, no anem enlloc.

El sindicalisme, si vol sobreviure, ha d’optar per tenir una major presència pública i que gènere mobilització i consciència, i un discurs alternatiu. S’ha de tronar a parlar, en veu alta, de redistribució de la riquesa i de pujar els impostos a les rendes més altes i als grans capitals. S’ha d’assenyalar que és fals que els sistema de pensions sigui insostenible o que cal deixar sense drets als treballadors perquè l’empresari requereix més flexibilitat per a competir. La flexibilitat es pot assumir, però s’ha de compensar. A més, cal combatre la idea que més val un precari que un aturat: no hem d’aspirar a menys, podem optar però ocupació de qualitat. I això és un combat ideològic en el dia a dia en el qual els sindicats majoritaris han perdut perquè ni tan sols combaten.

Aquesta entrada ha esta publicada en Article d'opinió, Català, Economia laboral, Revista Catalunya. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s