Orgull indignat

Cartell anti-Pride

Cartell anti-Pride

ARTICLE D’OPINIÓ

“No tengo que subirme a la carroza de una discoteca disfrazado de nada para expresar mi ORGULLO, prefiero mostrarlo día a día en mi ciudad; en mi trabajo; en la lucha constante por mejorar las cosas”, ha escrit un amic al Facebook. I en una època d’indignacions això ens hauria de fer pensar i indignar-nos: amb l’homofobia, però també amb nosaltres mateixos com a col·lectiu. En que s’ha convertit un dia reivindicatiu de la visbilitat homosexual i transsexuals? En un carnaval que segueix interessos comercials i redunda en l’estereotip sobre l’homosexualitat? Que provoca que una majoria de gais, lesbianes, transexuals, queers i intersexuals preferisquen anar a una desfilada comercial patrocinada per discoteques que a una manifestació reivindicativa? No hi ha altres dates per fer aquestes festes “comercials” que han d’envair el 28 de juny coma espai reivindicatiu?

Manifest d'”Orgullo indignado” a Madrid

El dissabte 25 de juny de 2011 s’ha celebrat la manifestació de l’orgull gai, lèsbic, bisexual, transexual, queer i intersexual (GLBTQI) a Barcelona i van assistir no més de 2.000 persones, i sent generós. Des de fa tres anys que a la capital catalana, que havia estat de les poques capitals europees que mantenia una manifestació només reivindicativa, es realitzen dues celebracions: la que organitzen les entitats de defensa dels drets del col·lectiu GLBTQI més reivindicatives reunides al voltant de la Comissió Unitària 28 de juny, i, per altra, una altra part del moviment GLBTQI, menys reivindicativa, i l’ empresariat dels locals d’oci destinat al públic GLBTQI que anomenen a la seua celebració, Pride. El 2009, va semblar que s’arribava a un acord: el Pride respectava, i no feia cap activitat que se solapara, el dia de la manifestació reivindicativa convocada per les entitats i la festa que, des de fa anys, se celebrava a Plaça Universitat i que recaptava fons per a lluitar contra l’homofobia. Aquest acord no es va respectar ni el citat any, i el Pride va solapar activitats, cosa que aquest any encara ha estat més exagerat que en 2009 i 2010.

No se si ha estat el pont o que el Pride, amb la seva capacitat per comunicar -als mitjans de comunicació i els locals d’ambient-, ha aconseguit fer-li el buit a la manifestació reivindicativa. Amb tot, altres anys, la Comissió Unitària 28 de juny havia aconseguit convocar fins a 20.000 persones o un mínim de 5.000. Aquest any la batacada ha estat considerable, tot i que cal tenir en compte els factors que hi juguen en contra ja que molts cops la gent desconeix aquesta dualitat i atribueixen la propaganda oficial convocant a la manifestació del 25 de juny amb la desfilada del Pride, que se celebra el dia següent i que té una capacitat publicitària (en diners) molt superior a la de les entitats més reivindicatives.

Potser ha fallat saber connectar amb les preocupacions actuals: la comissió de diversitat sexual dels indignats catalans no ha estat especialment activa, ni ha pogut mobilitzar als seus simpatitzants (també els heteros) cap a la mani del 25 de juny. Potser ha fallat la difusió: no ha arribat i quan ha arribat no s’ha diferenciat clarament del Pride.

Lectura del manifest de l'Orgull GLBTQI

Diferents models

Una dualitat de convocatòries, per altra banda, que no és casual i representa que hi ha diferents models del que és l’alliberament GLBTQI: la manifestació reivindicativa representa una voluntat de tenir un model per al col·lectiu GLBTQI plural, obert i lliure; en oposició a un model únic especialment per gais (promogut fins a l’extrem del tòpic al Pride, només cal veure els cartells anunciants) basat amb les aparences, l’aspecte físic, la metrosexualitat, la superficialitat, el consum i la discoteca (i els seus sucedanis) com a única forma de socialització. El model alternatiu va més enllà de les aparences, és integrador i qüestiona les relacions de competivitat (en el marc de les aparences) promogudes per un model GLBTQI globalitzat i dominant que només ens veu com a consumidors àvids de discoteques i espais lúdics organitzats per empreses cada cop més grans de l’oci.

Potser el moviment GLBTQI és feble i massa depenent del que s’anomena “ambient”. Tal vegada, les entitats haurien de ser les que impulsaren un oci creatiu, més enllà de les discoteques i el consumisme, que genere una capacitat de crítica i que treballe els afectes (i no explote comercialment els desitjos), que accepte el pluralisme o treballe amb la reivindicació en un context que es promet dur per als homosexuals amb la, gairebé segura, pujada al Govern espanyol del PP. No necessitem carrosses dels locals d’ambient fent-se auto-publicitat amb els seus cambrers en calçotets, sinó més bé que els empresaris GLBTQI es dediquen a fer-se promoció, legítimament i quan vulguin, sense fer el buit al moviment gai reivindicatiu, que serà el que ens defensarà els nostres drets.

En el fons, no deixa de ser trist que hagi anat tan poca gent el dia en que tots ens hauriem d’unir per commemorar del 28 de juny, les revoltes protagonitzades per gais a Nova Iork el 1969 i que van marcar l’inici del fi de la discriminació per orientació sexual. No deixa de ser trist tampoc que la majoria del col·lectiu GLBTQI no siga capaç de destriar correctament i participar, com fan alguns, en els actes centrals d’ambdues convocatòries, que no són contradictòries. Tot i el buit que fa el Pride al dia central de la manifestació reivindicativa, la gent podria ignorar-lo, i participar dissabte a la “mani” i diumenge a la desfilada del Pride.

En la meua modesta opinió, la celebració que fan els empresaris de locals GLBTQI hauria de desentendre’s gairebé totalment del 28 de juny per organitzar, senzillament, un festival GLBTQI (podrien fer-la la primera setmana de juliol per exemple) i deixar l’espai de la reivindicació per qui s’ho treballa en el dia a dia, les entitats, en compte d’apropiar-se d’allò que no és seu. Voler acaparar també les dates reivindicatives és inusitat en els col·lectius que disposen d’un dia reivindicatiu a l’any. Com pot ser que les discoteques patrocinen la celebració el dia de l’alliberament GLBTQI? Algú s’imagina Ausonia, el Hola o L’Oreal patrocinant el dia de la dona? O el dia de la dona o del treball o la diada nacional catalana convertits en un simple festival patrocinat per empreses?

Un moment de la manifestació del 25 de juny

Venen temps durs: El PP ja ha dit que treurà el matrimoni per al gais i lesbianes, i tots sabem que les seves polítiques són més bé per afavorir les tesis ultracatòliques i, per tant, antigais. Vivim en una Unió Europea que consentix a gran part d’Europa de l’Est creixents graus d’homofobia. Ara mateix al nostre país en molts escoles no s’educa amb normalitat sobre l’homosexualitat perquè l’Església i les dretes han  gairebé buidat de contingut l’assignatura d’Educació per a la ciutadania. I, si bé és relativament fàcil ser gai o lesbiana a les capitals espanyoles, no ho és tant als pobles o les ciutats mitjanes, o no és tant si s’és transsexual.

Ja tenia prou raó el meu amic al seu facebook, cal ser visibles a tot arreu i sempre, no només a les desfilades dels pride, perque l’alliberament és una tasca diària i perquè només la visbilitat qüotidiana trencarà els tòpics que sobre els membres del col·lectiu GLBTQI s’encarreguen de construir entre altres, una visió d’aquest col·lectiu que sembla només preocupada en potenciar el consumisme, i no respecta el necessari espai per a la reivindicació.

El meu és un orgull indignat. Indignat com els del 15-M, indignat amb els del Pride que fan el buit a les entitats reivindictives i indignat amb el col·lectiu GLBTQI que no sap  que deixant de banda la reivindicació està facilitant la feina a l’homofobia latent que encara hi ha al nostre país com molt bé es diu al manifest que concloïa la “mani” de 25 de juny. Indignat amb els homòfobs i l’homofobia, però també amb els propis membres del col·lectiu GLBTQI que no reaccionem davant, per exemple, que no es pugui parlar amb normalitat de l’homosexualitat a l’escola, per culpa de l’església i la dreta política. I només pose un exemple, entre molts altres possibles.

Aquesta entrada ha esta publicada en Article d'opinió, Català, LGTB. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Orgull indignat

  1. barbarabora ha dit:

    (fotos) Contra l’homofòbia, ara sempre i arreu!

    orgullo_26
  2. Antonio ha dit:

    Totalmente de acuerdo contigo Vicent., muchos de nosotros no nos sentimos identificados con esa “verbena” que se ha creado en los últimos años en torno al 28 de junio..
    Abrazo.

    A.-

  3. profeelisava ha dit:

    Hola Vicent… yo hice un evento en Facebook para protestar por la comercialización del PRID€ BARCELONA pero no tuvo mucho éxito….😦 me alegro de no ser el único que se dio cuenta de lo que se está convirtiendo.
    http://www.facebook.com/event.php?eid=218427738191562

  4. Retroenllaç: abshbaxab aiubxibXAB XA X « The Fuckington Post

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s