“No és una crisi, és una estafa”: la crisi com a excusa per a les retallades socials

El manteniment de l’estat de benestar depén d’una fiscalitat progresiva segons els experts de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya

CRÒNICA.

Un moment de la taula rodona "Pujar els impostos és d'esquerres?"

“No és una crisi, és una estafa” és una de les frases del moviment dels indignats del 15-M, l’esperit de la qual va ressonar a la darrera edició de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC), que va servir d’espai de reflexió de les esquerres i està impulsat, entre altres, pels sindicats majoritaris i per diferents entitats socials. En la taula rodona “Pujar els impostos és d’esquerres?”, que va tenir lloc el passat 2 de juliol, es va subratllar que les retallades eren innecessàries i que l’estat del benestar s’havia de finançar a partir de la redistribució de la riquesa mitjançant els impostos, a partir d’una fiscalitat progressiva. A més, es va ressaltar que la crisi està servint d’excusa per al desmantellament dels serveis socials. 

La crisi va ser presentada pels ponents de la taula rodona com una excusa per aplicar polítiques regressives socialment. “El programa econòmic de retallades que s’està aplicant amb l’excusa de la crisi, el mercat i la Unió Europa és el que fa anys que vol la patronal que s’apliqui”, va afirmar rotund el professor de polítiques públiques de la Universitat Pompeu Fabra, Vicenç Navarro, un dels ponents de la taula a la qual van assistir 200 persones. El professor va afegir que la crisi està servint com a argument per a presentar “com a inevitables mesures tècniques” el que no és més que “l’aplicació de mesures que fa anys que estan en els programes dels partits de dretes”. Òscar Mateu, de la Plataforma per una fiscalitat justa, va anar més enllà i va citar a Naomi Klein i la seva obra “La doctrina del shock” segons la qual s’usa una situació extrema, el shock, com a excusa, per aconseguir que els ciutadans siguen obedients a l’hora d’aplicar canvis socials traumàtics i que no s’acceptarien d’altra manera. En aquest cas, per Mateu s’estaria recorrent a una situació excepcional com a excusa, com ara la “crisi” econòmica, per aplicar reformes clarament impopulars com la privatització dels serveis socials i les pensions, que perjudiquen a la classe treballadora.

Les retallades no són inevitables

“Les retallades s’han presentat, tant pels polítics com pels mitjans de comunicació, com a qüestions tècniques i inevitables, com si no hi hagués dretes i esquerres o un conflicte social d’interessos entre classes dominants i populars”, va afirmar Mateu, qui va afegir que “si seguim així, avancem cap al darwinisme social i el model nordamericà d’individualisme competitiu”. Navarro, per la seva banda, va recordar el que molts cops s’amaga per polítics i mitjans: que per a acabar amb el dèficit de l’hisenda pública hi ha dues alternatives o retallar despeses o recaptar més. El plantejament oficial és que hi ha una despesa excessiva, quan també es pot interpretar que els ingressos són insuficients, considera el professor de la UPF. Amb tot, la majoria dels països occidentals, segons Navarro, han combinat retallades amb pujades d’impostos, “Catalunya és l’únic país de la Unió Europea-15 (UE-15), que només retalla”, va afirmar. A més va indicar que “no és cert que no hi hagi diners”, i “ el problema és que la riquesa no està ben redistribuïda”, i és així pels baixos impostos que paguen les classes altes.

Segons les dades oferides pel professor de la UPF, mentre que la recaptació d’impostos a Espanya, suposa el 34% del PIB, a la UE-15 és del 44% i a Suècia del 52%. Aquesta diferència notable en polítiques fiscals redistributives explica, en opinió de Navarro, la distància en el desenvolupament de l’Estat del Benestar entre Espanya i Suècia. El professor va posar més exemples de les diferències entre el que paguem a Espanya i la resta d’Europa: un treballador espanyol paga el 74% del que paga un treballador suec, a la resta de la UE-15 es paga el 88%; en canvi, l’1% més ric paga a la UE-15 el 70% del que paguen a Suècia, però els espanyols només un 20% del que es paga al país nòrdic. Pel que fa a la despesa social, a Espanya és del 15% del PIB, a la UE-15 del 19% i a Suècia del 27% del PIB. Front al tòpic de pobresa, Navarro va afirmar que “Espanya és un estat equiparable en riquesa a la resta dels nacions de la UE-15, ja que tenim el 94% de la mitjana del seu PIB, el que passa és que està mal redistribuït. La nostra despesa social, en canvi, és del 72%. Si s’equiparés a la mitjana europea tindriem 66.000 milions d’euros més per despesa social”, va indicar.

Segons les dades oferides pel professor de la UPF, si s’apliqués una pressió fiscal progressiva que penalitzés a les rendes més altes similar a la mitjana europea es recaptarien 200.000 milions d’euros en l’àmbit espanyol, “quantitat suficient no només per no haver de fer retallades en l’estat del benestar sinó per ampliar-lo desplegant la llei de la dependència, per exemple”, va assenyalar Navarro. El professor va aportar més dades referides aquest cop a Catalunya: l’impost de successions aportava 400 milions d’euros; si es restituís el de patrimoni, aportaria 300 milions més; i la lluita contra el frau fiscal aportaria 1.200 milions més que suplirien, de bon tros, els 1.000 milions en què es vol reduir la despesa sanitària. També va rebutjar el copagament que va definir com a “doble pagament” ja que considera que ja es paga la sanitat a través dels impostos i només serveix per penalizar les classes populars, “ja fem copagament en funció de la renda”, va afegir.

Davant d’aquestes dades, la retallada de 1.000 milions d’euros que s’està realitzant a la sanitat catalana seria totalment innecessària, independentment dels canvis que s’haguessin de fer per obtenir una major eficiència del sistema sanitari o de conscienciar la societat per adoptar una cultura preventiva en salut. De fet, segons han manifestat públicament el sindicat Metges de Catalunya, o el Col·legi de Metges els criteris aplicats per a la retallada no són mèdics, sinó economicistes, i preveuen que afectaran a l’equitat del sistema. Un altre tema abordat pels ponents és la suposada contradicció entre eficiència i empresa pública. “En el discurs neoliberal s’argumenta en contra de l’estat del benestar en aquests dos sentits: desprestigiant el paper dels impostos i de l’administració pública per ineficient, identificant eficiència, exclusivament amb empresa privada. Aquí rau – segons Mateu- la clau i la trampa del discurs neoliberal per deslegitimar els discurs progressista”. Mateu va reivindicar la eficiència del sector públic ben planificat, amb treballadors motivats i amb vocació de servei públic a la ciutadania.

Un moment de la intervenció de Vicenç Navarro a la taula rodona

Redistribució de la riquesa, crisi i deute públic

Els baixos impostos a les classes altes que hi ha en països com Grècia, Espanya i Portugual tenen molt a veure amb el deute, públic i privat, una tesi que va ser mantinguda per Navarro en la taula rodona. “Aquests països tenen en comú llargs anys de dictadures feixistes i unes classes dominants molt poderoses, i alhora, un moviment de defensa dels drets dels treballadors molts feble”, va indicar el professor. “La burgesia financera, la industrial i les rendes altes han fet un pacte per evitar pagar el nivell d’impostos d’altres països europeus i, alhora, han finançat aquest dèficit d’ingressos de l’estat per a obtenir serveis socials a partir de l’endeutament. També s’ha fet amb els treballadors a nivell individual amb l’accés al crèdit per poder pagar drets bàsics com l’habitatge”, va indicar Navarro. Han fet així, segons la tesi del professor de la UPF, una jugada rodona: “No només no redistribueixen la seva immensa riquesa a partir dels impostos sinó que se’n surten beneficiats ja que són els que realitzen els préstecs i a qui se’ls deu els diners”. Aquesta aliança de classes dominants també s’ha reproduït, segons Navarro, en l’àmbit europeu ja que els bancs europeus també han prestat diners als països del sud.

Els impostos tenen mala premsa en una societat “com la nostra impregnada de valors individualistes i conservadors”, va indicar Mateu. “La dreta ens han guanyat la batalla cultural”, va assegurar el representant de la Plataforma per una fiscalitat justa, i “són vistos com una càrrega més que com un element de redistribució de la riquesa”. Amb tot, aquesta percepció dels impostos com a negatius també té una certa base real al nostre país ja que no té un sistema impositiu suficientment progressiu (en funció dels ingressos). Segons indica el professor de la UPF, els pes dels impostos recauen a l’Estat espanyol sobre les classes populars: treballadors i petits empresaris, a partir de l’impost de la renda i dels impostos al consum. Ni tan sols l’impost de societats, a les empreses, és progressiu en funció dels ingressos. “Aleshores en una situació de crisi econòmica, la recaptació baixa ja que hi ha més gent a l’atur -que ingressa menys- i que consumeix menys”, va indicar Navarro, que va afegir que la recaptació seria major si hi hagués més impostos sobre les classes altes.

Per a Mateu l’“estigmatització dels impostos”, no és irreversible i cal “deconstruir les victòries del pensament neoliberal” per assolir “majories socials” a favor d’una fiscalitat progressiva que redistribuisca la riquesa i permeta una societat més justa. “Cal conscienciar sobre la funció redistributiva dels impostos i que aquests s’han d’aplicar de forma progressiva en funció de la renda”, va assenyalar Mateu.“Ara tenim una pressió fiscal baixa, injusta i regressiva que paguen els treballadors i que compta amb un alt frau fiscal per part de les rendes més altres”, va dir Mateu que va ressaltar que les dretes han aconseguit situar a Hisenda “com l’enemic” en el marc d’una cultura individualista, quan els impostos s’haurien de veure “com una contribució a la societat”. Per això, els participants de la taula van proposar una aliança entre classes mitjanes i treballadors per invertir la situació actual i pressionar per apujar els impostos a les classes altes. Mateu va mostrar les seves esperances en la “repolitització que ha suposat el 15-M”. Les protestes dels indignats iniciades el passat 15 de maig, que van tenir una rèplica multitudinària el passat 19 de juny, critiquen els abusos del capitalisme i del sistema financer que han provocat la crisi per deslegitimar l’estat del benestar i per perjudicar la democràcia.

A la taula rodona van assistir més de 200 persones

DESGLOSSAMENTS EXPLICATIUS

El paper dels mitjans i l’opinió pública

El representant de la Plataforma per una fiscalitat justa va distingir entre “opinió pública”, la que te la població, i l’ “opinió publicada”, la que reflecteixen els mitjans. En aquest sentit, l’opinió públicada (pels mitjans) és contrària a una pujada d’impostos i favorable a les retallades o al retardament de la jubilació, però si veiem les enquestes del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) al respecte descobrim que la població està diposada a pagar més impostos per mantenir programes tan populars com ara els sistema públic de pensions o la sanitat pública. De fet, segons el Baròmetre del CIS d’abril de 2011, un 79,4% és contrari a que es retarde l’edat de jubilació.

La cosa va més enllà, tot i que el 54,2% creu que paga massa impostos, un 78,3% creu que no paguen més els que més tenen, un 84,8% creu que hi ha molt o bastant frau fiscal i un 42,5% assenyala que estaria disposat a pagar més si es destina a prestacions socials i serveis públics, segons les dades d’una enquesta del CIS sobre fiscalitat de novembre de 2010.

La funció dels impostos

De forma molt genèrica, es pot afirmar que les dretes consideren que l’actual sistema econòmic ja és just de epr si i atorga riquesa a qui la mereix pel seu esforç i no la dóna a qui no s’esforça, per la qual cosa, els impostos són una càrrega per a qui genera riquesa i un favor per als “improductius” als quals manté en la seva situació poc competitiva i allunya de l’esforç. Per a les ideologies neoliberals, les ajudes socials fan que el pobre es mantingui com a tal, ja que l’instalen en la cultura de la subvenció o el subsidi.

En canvi, de forma genèrica, es pot afirmar que les esquerres consideren que el sistema capitalista genera injustícies i desigualtats (territorials i de classe, i també d’altres tipus com ara racials o de gènere) i porta a concentrar la riquesa en pocs territoris i en poques persones, i això, no és producte de la manca d’esforç, sinó d’una estructura social que perpetua les desigualtats i que concentrar la riquesa en determinats territoris i classes socials: permet a qui més té ser més ric i porta a qui menys té a ser més pobre. En aquest sentit, el paper dels impostos és clau per redistribuir la riquesa i atenuar els efectes del capitalisme.

Les ideologies progressistes creuen en la necessitat de serveis socials gratuïts i universals que mitiguen també les desigualtats socials en temes com ara l’educació (que ha de garantir la igualtat d’oportunitats), la sanitat (que permet una salut igual per a tothom, independentment de la classe) i l’ajut a la dependència, però, en funció de la tendència, també són favorables a la regulació especial de sectors clau com l’energia, l’alimentació o la cultura.

 Enllaços d’interès

Las causas políticas de la crisis, por Vicenç Navarro, en Público el 14 de juliol de 2011


Aquesta entrada ha esta publicada en Català, Crònica, Economia laboral, Moviment d'indignats 15-M. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s