El nacionalisme valencià es presenta com a alternativa

La Coalició Compromís lidera l’oposició al PP, davant la renúncia implicita del PSOE valencià

Mònica Oltra i Enric Morera, candidats de Coalició Compromís per València

ARTICLE D’OPINIÓ

El cap de llista per Coalició Compromís, Enric Morera, es presenta hui com a candidat a la presidència del País Valencià en la sessió d’investidura que durà a Alberto Fabra a ser el cinqué president valencià de la democràcia. Amb els seus 6 diputats, d’un total de 99 i amb un PP amb 55, és obvi que no serà el candidat guanyador, però esta voluntat del nacionalisme valencià de ser alternativa és més que un símptoma dels moviments polítics i electorals que s’estan produint al País Valencià. 

Per una banda, els i les socialistes de les terres valencianes, principal partit de l’oposició numéricament, han renunciat a presentar candidat i, per tant, a visibilitzar la seua alternativa. De fet, dins de la política valenciana, els i les socialistes han deixat d’exercir d’oposició des de fa temps: ni tenen un lideratge fort dins del seu partit, ni en la societat valenciana que els vota més perque sap que són el partit de l’oposició amb més opcions de governar que per il·lusió amb el seu projecte. Per una altra banda, el nacionalisme valencià ha superat, per fi, la barrera electoral del 5% que durant anys l’ha impedit accedir a Les Corts sinó era en coalició amb Esquerra Unida (EU), i té una clara voluntat d’esdevenir alternativa de govern, la qual cosa confirma la majoria d’edat del nacionalisme valencià.

Tot i que seria precipitat “matar” políticament de forma tan ràpida al principal partit de l’esquerra valenciana -encara conserva el 27% front el 7% de Compromís i el 6% d’EU- sí que és cert que està donant clars símptomes d’esgotament com a projecte polític: la renuncia a presentar candidat a la presidència n’és un més. Ha estat Compromís el que ha encapçalat, políticament i mediàticament, l’oposició al govern popular de Francisco Camps durant l’anterior legislatura, cosa que ha estat recompensada per l’electorat donant grup parlamentari propi i un 7% dels vots a una coalició a la qual cap enquesta donava representació. De fet, des de la perspectiva del nacionalisme i de l’esquerra els resultats del 22-M, tot i ser millorables, han estat positius: el PP ha baixat gairebé un 4% en un context en el que puja arreu de l’Estat espanyol de forma considerable, cosa que podria marcar l’inici del seu declivi. A més, s’ha evitat el bipartidisme -un perill molt present a la política valenciana en què es demana un 5% de vots mínim per a obtenir diputats- amb un parlament valencià que compta quatre formacions polítiques.

Enric Morera, candidat a la presidència per Compromís

El nacionalisme valencià ha apostat per presentar-se com a l’alternativa en este (nou) debat d’investidura, cosa que evidencia la seua aposta per ser visibles i per ser considerats una opció política de futur. Esta és una aposta intel·ligent que esperem que tinga bons resultats en les properes convocatòries electorals ja que fa emergir una opció política minoritzada -mediàticament i per la llei electoral- que estava present en el teixit social, però no, inexplicablement, en les institucions polítiques d’àmbit valencià.

L’èxit de Compromís

Compromís ha estat un dels clars guanyadors de les eleccions per una tendència de creixement que ha desbordat les enquestes. Este resultat és fruit, entre altres, del fet que el nacionalisme valencià fa 30 anys que treballa des del municipalisme: el Bloc Nacionalista Valencià, principal força política de la Coalició Compromís, fa temps que havia superat el 5% a les municipals, i el vorejava el 2003 (4,7%) i comptava amb 300 regidors. El 2011 hi ha una pujada del 2,3% respecte a aquells resultats, la qual cosa només fa que confirmar la tendència a l’alça del valencianisme. També han jugat a favor del nacionalisme valencià el carisma de Joan Ribó, que havia estat coordinador d’EUPV, i era candidat a l’alcaldia de València, i, Mònica Oltra, diputada a Les Corts, i una política amb una gran capacitat de comunicació que ha despertat les simpaties de la ciutadania valenciana d’esquerres que buscava un referent d’oposició a Camps. Alhora, s’ha sumat la debacle del PSOE valencià i el fet que ha tingut accés al vot una nova generació nascuda en democràcia on és més present la reivindicació valencianista, i a la qual s’ha accedit en molts casos via xarxes socials, una vessant que Compromís ha estat capaç d’organitzar d’una forma eficient.

Joan Ribó, candidat a l'alcaldia de València per Compromís, ha estat un dels ganxos electorals de la coalició

En estos resultats han tingut un valor clau els vots obtinguts a València ciutat que s’ha triplicat respecte els de 2003: un total de 24.000 nous votants que afegixen a Compromís gairebé un 1% més a nivell de País Valencià. Els resultats al cap i casal fan superar al nacionalisme valencià un dels seus principals obstacles, el vot urbà, la qual cosa li aporta una gran visibilitat, ja que el vot de comarques, que també ha crescut considerablement el 2011, ja estava consolidat. En Elx i Alacant, tot i no aconseguir regidors, sí que han obtingut els millors resultats de la seua història, i en Castelló han millorat resultats.

En alguns àmbits nacionalistes valencians la sorpresa que ha donat Compromís ha estat rebuda amb escepticisme quan no amb pessimisme. S’atribuïx tot, simplement, a la debacle socialista i a una certa “casualitat” de vot “prestat”, sense atribuir res d’este èxit a la faena de “formigueta” de dècades del nacionalisme valencià o a una bona estratègia electoral. Un pessimisme i una excessiva autocrítica, més destructiva que constructiva, que ja du a dir a molts que este èxit no tornarà a produir-se a les properes convocatòries electorals. Una mena de pessimisme innat present en una part del nacionalisme valencià que a vegades sembla preferir no guanyar, i que no ha estat, precisament, entre els impulsors de l’èxit. Per fi, el nacionalisme valencià ha fet els deures correctament i, per fi, ha assolit uns bons resultats: els millors de la seua història arreu del País. Evidentment, estos s’hauran de consolidar, res no és per tota la vida, i no hi ha res segur, però els que simpatitzen amb el nacionalisme valencià en podem estar contents esta vegada.

El repte de les generals

El gran repte per a Compormís ara són les eleccions generals. Un repte, però, difícil. Es produïx en un context de possible avançament electoral al novembre, amb la qual cosa el marge de maniobra és escàs. A més, les eleccions generals han estat, habitualment, al País Valencià molt polaritzades entre PSOE i PP que han copat prop del 90% del vot, un percentatge major que el d’àmbit estatal. A això s’unix el fet de no haver aconseguit mai diputat estatal, cosa que pot provocar que molt votant de Compromís a les autonòmiques vote PSOE a les estatals. De fet, el percentatge de vot al nacionalisme en uns comicis d’este tipus ha oscil·lat entre entre l’1% i el 2,4% de les eleccions de 2000, depenent de la polarització entre els dos grans partits. Amb tot, un context de debacle socialista pot ser l’oportunitat del nacionalisme valencià, amb un bon candidat, per assolir este desitjat diputat. Juguen al seu favor la proximitat del vot autonòmic, la simpatia generada al voltant de Compromís, el vot jove i una certa assimilació al projecte verd i ecologista. De fet, a Europa els moviments electorals van en la tendència d’abandonar els partits socialistes tradicionals i optar per l’ecologisme o, en menor mesura, per partits “anticapitalistes”. Però Compromís té més opcions a créixer que EU, ja que el programa electoral d’esta coalició és més assumible per al votant d’esquerres moderat que el de la coalició esquerrana.

Aconseguir un diputat a Madrid seria la consolidació definitiva del nacionalisme valencià que aportaria més visibilitat i els convertiria en una alternativa creïble i amb opcions a governar. L’opció d’un senador elegit per les Corts, més factible, també tindria un efecte similar. Tot està obert ara i els moviments electorals que es poden produir a les generals són insospitats. El (nou) debat d’investidura pot jugar al seu favor. Malgrat els pessimistes, Compromís està jugant bé les seues cartes.

Més informació

Les dificultats del nacionalisme valencià

Aquesta entrada s'ha publicat en Article d'opinió, Català, País Valencià, Política i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El nacionalisme valencià es presenta com a alternativa

  1. Andrés ha dit:

    Sí, això està molt bé. El que ocorre és que la gent tendeix a pensar que si voten Compromís o EUPV és un vot tirat a la paperera perquè no fan força contra el PP. Creuen que hi ha més opcions de fer fora el PP si voten el PSPV. Espere que aquesta mentalitat canvie algun dia.
    A pesar d’això, crec que Compromís arribarà lluny, gràcies a Mònica Oltra, que ha fet força contra el govern de Camps, a diferència de Jorge Alarte, a qui no li interessa fer oposició pel que es veu. No obstant això, serà un procés lent. Supose que quan la gent veja que Compromís està remontant, començarà a agafar confiança i constituirà una força d’oposició molt important contra el PP.
    No obstant això, crec que la millor opció seria que Compromís i EUPV s’uniren enlloc de barallar-se per tal que la força fóra major. L’esquerra està molt dividida, mentre que la dreta molt unida. Això va en contra dels principis de l’esquerra, per això m’estranya tant que estiguen separats. Supose que algun dia se n’adonaran i s’uniran, però mentrestant, cal seguir confiant amb ells.

    Salutacions des de Castelló.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s