Té dret el Papa a visitar l’Estat espanyol?

Davant la visita del Sant Pare Benet XVI amb motiu de la Jornada Mundial de la Joventut, se succeïxen les mobilitzacions, declaracions o iniciatives a favor i en contra. Les xarxes socials bullen amb enllaços de vídeos, notícies i opinions. I un dels debats que més sorpresa m’ha causat és la defensa del dret del Sant Pare a viatjar a Espanya, com si algú ho negués, per part de gent, diguem, progressista. L’argument principal és que cal ser tolerant i deixar de protestar contra ell (que seria producte d’un anticlericalisme passat i fora de temps) per a passar a viure les seves visites amb total normalitat, sense protestes, ni estridències: a qui no li agradi el que diu, que no miri, sense més, però cal conviure pacíficament, seria el raonament. Darrere d’aquesta opinió, falsament liberal, s’amaga el desconeixement del poder real de l’Església, i una connivència, insconscient segurament, amb postures ultraconservadores i amb els privilegis de l’Església.

Jo em declaro, ateu i apostata, i malgrat això afirmo que, per descomptat, Benet XVI té dret a venir a l’Estat Espanyol, no crec, a més, que ningú ho posi en dubte. No per això, tenen menys dret els laïcistes, ateus, feministes, gais i lesbianes i qui es vulgui sumar a manifestar la seua oposició al Sant Pare i la seva doctrina, que també tenen dret a la llibertat d’expressió. Cal recordar que el problema que plantegen els laïcistes no és tant la visita del Benet XVI, sinó que compte amb suport i finançament (desmesurats) de l’Estat, té suport i finançament la marxa laica? Encara que això no és més que un efecte col·lateral del gran problema: que en l’Estat espanyol encara no existeix una separació efectiva entre l’Estat i l’Església, un retardament clar respecte a la resta de democràcies.

Els estats moderns i democràtics es caracteritzen per una total separació entre estat i religió, en oposició als règims autoritaris del feudalisme: les monarquies absolutes basades en el dret diví. En democràcia hi ha llibertat religiosa, ja que la religió passa a ser un assumpte privat, i l’estat ha de ser neutral entre les diferents confessions i no posicionar-se ni afavorir a cap en concret. Això, que és tan bàsic, i que està present en totes les democràcies del nostre al voltant, a Espanya encara està per resoldre ja que la nostra democràcia és jove encara i li antecedeix un règim feixista que va contar amb el suport de l’Església i que es basava, entre altres coses, en la religió: de fet, el franquisme es definia ideològicament com a “nacionalcatolicismo”. La nostra democràcia actual està incompleta en molts àmbits, entre ells el laïcisme: no existeix una separació real entre l’Estat i l’Església, ja que aquesta encara conserva privilegis i una enorme capacitat d’influència política. En la transició dels anys setanta del segle passat, la democràcia es va instaurar pactant amb l’antic règim i això va comportar innumerables dèficits.

Religió i política

La religió en si, no és un problema per al laïcisme. En aquest sentit, el nostre Estat, i les democràcies en general, garanteixen el dret a la llibertat religiosa com part, precisament, del laïcisme i l’aconfessionalitat dels estats. El problema sorgeix quan la religió vol travessar aquest àmbit privat i passar, no ja al públic, sinó al polític. Quan els jerarques cristians volen imposar una determinada moral o acció política en els seus països democràtics acostant-la als estats teocràtics que, almenys ara com ara, són un desagradable record del passat feudal. De vegades sembla que jerarques com el bisbe Antonio María Rouco Varela o el mateix Benet XVI volguessen tornar al nacionalcatolicisme del règim franquista o als règims teocràtics (com, de fet, hi ha a països com ara Iran o Aràbia Saudita).

En aquest sentit, els que protesten contra Benet XVI no ho fan contra la seua visita en si, sinó contra el personatge o contra el que representa l’Església ara mateix. S’oposen al dirigent d’una institució que no acaba d’assumir la separació real entre estat i religió, i pretén mantenir els seus privilegis. I al mateix temps contra una organització social (gairebé una multinacional) que vol mantenir-se com actor polític (d’una tendència claríssimamente ultraconservadora), ignorant que entre els seus feligresos hi ha gent de totes les ideologies (esquerra, centre i dreta). És públic i notori com els que es defineixen com cristians difereixen en moltes ocasions amb les opinions oficials de l’Església – i no només en temes de moral sexual- però la jerarquia eclesiàstica sembla no tenir-ho en compte.

Per tant, la crítica del laïcisme no és cap a la religiositat o el cristianisme o els cristians, sinó a aquest afany polític que té l’Església com institució que pretén imposar la seva moral (i implicitament una opció de vot) a la societat. No en va, Benet XVI, no és solament un líder espiritual sinó un cap d’Estat d’un país constituït com a tal, el que delata la seva voluntat d’intervenir políticament en tot allò que puga. Una situació que no ocorre amb les altres religions monoteistes i majoritàries del món, ja que cap més posseïx un estat per al seu estament religiós. És més, protestants, musulames i jueus no tenen una estructura tan jerarquitzada com la que té el catolicisme, ni un líder únic. Encara que les altres confessions també puguen disposar de versions ultraortodoxes, també posseïxen diferents corrents internes més progressistes. Els corrents progressistes catòliques, que també els hi ha, solen estar relegats davant la seua, incomprensible, obediència a la voluntat vaticana.

Església i llibertat

La jerarquia eclesiàstica no pot pretendre no acceptar la democràcia, ni les llibertats, ni la separació Estat Església, ni la igualtat, quan ho fa la majoria del 70% de cristians espanyols i quan hi ha un estat democràtic. Cal recordar que l’Església és l’única institució que es pot permetre discriminar a dones i gais, tant en el que es refereixi a acceptar-los en la seva institució com a dir barbaritats sobre aquests col·lectius, sense repercussió penal. La Conferència Episcopal ha dit veritables “rucades” tals com que la igualtat la dona l’aparta del seu paper de mare i fomenta la violència de gènere, o que els gais són malalts, sense cap tipus de repercussió penal.

Privilegis de l’Església

L’Església rep una gran quantitat de diners de l’Estat, bastant més elevada que les aportacions fetes a partir de l’impost de la renda. En l’àmbit educatiu encara s’ensenya (s’adoctrina en) la religió catòlica com una assignatura més, quan l’opció ideal seria la d’una assignatura imparcial que informés sobre les diferents religions, l’ateisme, l’agnosticisme, o el laïcisme. De fet, les altres opcions religoses o l’atea, només es pot conèixer fora de l’escola. Mentre, la religió catòlica té un espai en l’educació per a fer proselitisme. Malgrat aquests privilegis, i ser sostinguts econòmicament per l’Estat, l’Església s’atreveix a llançar diatribes de signe polític contra els gais, les dones, l’avortament, el divorci, el repartiment de la riquesa, el laïcisme, la llibertat religiosa, atacs a la ciència, etc.

Tal vegada, quan el Sant Pare visite el nostre país només com un guia espiritual i no com un polític més (ultraconservador en aquest cas) o com un predicador de la tornada a la teocràcia, no desperte tant rebuig. A més, al seu dret a visitar-nos li correspon el nostre a protestar si ens sembla adequat.

Aquesta entrada s'ha publicat en Article d'opinió, Català, Església i laicisme i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s