“El estrés o la ansiedad laboral pueden derivar en patologías cardíacas, músculares y de salud mental”

Estàndard
  • “La clase social y el género son dos factores determinantes en la exposición a riesgos psicosociales en salud laboral”
  • “Sólo un 10% de las empresas realizan evaluación o algún tipo de acción preventiva al respecto, estamos hablando de un dato muy bajo ya que este tipo de riesgos están presentes en todas las empresas”
  • Entrevista íntegra a Neus Moreno, responsable de Salud Laboral del Instituto Sindical de Trabajo Ambiente y Salud (ISTAS) de CCOO
Neus Moreno, tècnica de l'ISTAS

Neus Moreno, tècnica de l'ISTAS

Muchas veces en nuestro entorno tener un jefe autoritario, el acoso moral o sexual o sobrecarga de trabajo o estrés se vive como algo “natural”, como parte inevitable de nuestra vida laboral. La ansiedad, el estrés, las contracturas, el dolor de espalda, la depresión, los trastornos psicosomáticos, alérgicos o cardiovasculares o el síndrome de estar quemado no son efectos inevitables de la “vida moderna”. Si tienen un origen laboral, son evitables y su prevención debe de dar lugar a cambios en la organización del trabajo o en un liderazgo tóxico. En nuestro país falta conciencia sobre hasta que punto las relaciones laborales pueden ser lesivas desde el punto de vista psicológico, de la salud y social: son los llamados riesgos psicosociales. Menor aún es el conocimiento de que se tiene derecho a incidir en esto, según lo establecido por la Ley de Prevención de Riesgos Laborales de 1995. Neus Moreno, que lleva años trabajando en este ámbito como técnica del ISTAS, cita la Memòria d’activitats dels Serveis de prevenció de 2007 de la Generalitat, elaborado a partir de las memorias anuales de los servicios de prevención externos, que señalan que sólo un 10% de las empresas realizan evaluación o algún tipo de acción preventiva al respecto, “estamos hablando de un dato muy bajo ya que este tipo de riesgos están presentes en todas las empresas”.

Continua llegint

#Noelsimportem

Estàndard

ARTICLE D’OPINIÓ, publicat Enfocant el 14 de setembre de 2011.

Amb la reforma de la Constitució i una reforma laboral express -fetes a traïció a l’estiu-, i sense pujada dels impostos als més rics, acaba Zapatero el seu mandat. No els importem: ni a polítics, ni a banquers, ni a grans fortunes. No cal donar-li més voltes, és així. Continua llegint

Jo vote per Diego Gómez com a cap de llista de Compromís

Estàndard

OPINIÓ.

Diego Gómez ex dirigent de l'Escola Valenciana

Diego Gómez ex dirigent de l'Escola Valenciana

El nacionalisme valencià d’esquerres està vivint ara mateix un magnífic moment des d’un punt de vista electoral. Eren impensables els resultats del 22-M no fa ni tan sols fa deu anys. De fet, ni tan sols fa cinc anys. Tot i que ja tocava un èxit com aquest després d’anys de picar pedra en la política municipal. Percentatges de vot de l 9% a València ciutat o propers al cinc per cent en Alacant i Elx, i del 10% a Castelló, i sobretot, presència a les Corts valencianes amb un 7% són resultats esplèndids que consoliden aquest projecte polític. Fins ara no s’havia pogut assolir representació parlamentària en solitari, a causa d’una barrera electoral injusta que marca el 5% com a percentatge en l’àmbit de País Valencià per accedir a les Corts, i només s’havia pogut superar amb coalicions amb EUPV. Continua llegint

Per un orgull indignat

Estàndard

ARTICLE D’OPINIÓ. Publicat al Setmanari Directa, 7 de setembre de 2011.

El passat 25 de juny de 2011 es va celebrar la manifestació de l’orgull gai, lèsbic, bisexual, transexual, queer i intersexual (GLBTQI) a Barcelona i van assistir no més de 2.000 persones, i sent generós. Des de fa tres anys que a la capital catalana havia estat de les poques capitals europees que mantenia una manifestació només reivindicativa. Ara es realitzen dues celebracions: la que organitzen les entitats de defensa dels drets del col·lectiu GLBTQI més reivindicatives reunides al voltant de la Comissió Unitària 28 de juny, i, per altra, una altra part la del moviment GLBTQI, menys reivindicativa, i l’ empresariat dels locals d’oci destinat al públic GLBTQI que anomenen a la seua celebració, Pride. El 2009, va semblar que s’arribava a un acord: el Pride respectava, i no feia cap activitat que se solapara, el dia de la manifestació reivindicativa convocada per les entitats i la festa que, des de fa anys, se celebrava a Plaça Universitat i que recaptava fons per a lluitar contra l’homofobia. Aquest acord no es va respectar ni el citat any, i el Pride va solapar activitats, cosa que aquest any encara ha estat més exagerat que en 2009 i 2010.  Continua llegint