Per un orgull indignat

ARTICLE D’OPINIÓ. Publicat al Setmanari Directa, 7 de setembre de 2011.

El passat 25 de juny de 2011 es va celebrar la manifestació de l’orgull gai, lèsbic, bisexual, transexual, queer i intersexual (GLBTQI) a Barcelona i van assistir no més de 2.000 persones, i sent generós. Des de fa tres anys que a la capital catalana havia estat de les poques capitals europees que mantenia una manifestació només reivindicativa. Ara es realitzen dues celebracions: la que organitzen les entitats de defensa dels drets del col·lectiu GLBTQI més reivindicatives reunides al voltant de la Comissió Unitària 28 de juny, i, per altra, una altra part la del moviment GLBTQI, menys reivindicativa, i l’ empresariat dels locals d’oci destinat al públic GLBTQI que anomenen a la seua celebració, Pride. El 2009, va semblar que s’arribava a un acord: el Pride respectava, i no feia cap activitat que se solapara, el dia de la manifestació reivindicativa convocada per les entitats i la festa que, des de fa anys, se celebrava a Plaça Universitat i que recaptava fons per a lluitar contra l’homofobia. Aquest acord no es va respectar ni el citat any, i el Pride va solapar activitats, cosa que aquest any encara ha estat més exagerat que en 2009 i 2010. 

Diferents models

Una dualitat de convocatòries, per altra banda, que no és casual i representa que hi ha diferents models del que és l’alliberament GLBTQI: la manifestació reivindicativa representa una voluntat de tenir un model per al col·lectiu GLBTQI plural, obert i lliure; en oposició a un model únic especialment per gais (promogut fins a l’extrem del tòpic al Pride, només cal veure els cartells anunciants) basat amb les aparences, l’aspecte físic, la metrosexualitat, la superficialitat, el consum i la discoteca (i els seus sucedanis) com a única forma de socialització. El model alternatiu va més enllà de les aparences, és integrador i qüestiona les relacions de competivitat (en el marc de les aparences) promogudes per un model GLBTQI globalitzat i dominant que només ens veu com a consumidors àvids de discoteques i espais lúdics organitzats per empreses cada cop més grans de l’oci.

En el fons, no deixa de ser trist que hagi anat tan poca gent el dia en que tots ens hauriem d’unir per commemorar del 28 de juny, les revoltes protagonitzades per gais a Nova Iork el 1969 i que van marcar l’inici del fi de la discriminació per orientació sexual. No deixa de ser trist tampoc que la majoria del col·lectiu GLBTQI no siga capaç de destriar correctament i participar, com fan alguns, en els actes centrals d’ambdues convocatòries, que no són contradictòries. Tot i el buit que fa el Pride al dia central de la manifestació reivindicativa, la gent podria ignorar-lo, i participar dissabte a la “mani” i diumenge a la desfilada del Pride.

En la meua modesta opinió, la celebració que fan els empresaris de locals GLBTQI hauria de desentendre’s gairebé totalment del 28 de juny per organitzar, senzillament, un festival GLBTQI (podrien fer-la la primera setmana de juliol per exemple) i deixar l’espai de la reivindicació per qui s’ho treballa en el dia a dia, les entitats, en compte d’apropiar-se d’allò que no és seu. Voler acaparar també les dates reivindicatives és inusitat en els col·lectius que disposen d’un dia reivindicatiu a l’any. Com pot ser que les discoteques patrocinen la celebració el dia de l’alliberament GLBTQI? Algú s’imagina Ausonia, el Hola o L’Oreal patrocinant el dia de la dona? O el dia de la dona o del treball o la diada nacional catalana convertits en un simple festival patrocinat per empreses?

El meu és un orgull indignat. Indignat com els del 15-M, indignat amb els del Pride que fan el buit a les entitats reivindictives i indignat amb el col·lectiu GLBTQI que no sap que deixant de banda la reivindicació està facilitant la feina a l’homofobia latent que encara hi ha al nostre país com molt bé es diu al manifest que concloïa la “mani” de 25 de juny. Indignat amb els homòfobs i l’homofobia, però també amb els propis membres del col·lectiu GLBTQI que no reaccionem davant, per exemple, que no es pugui parlar amb normalitat de l’homosexualitat a l’escola, per culpa de l’església i la dreta política. I només pose un exemple, entre molts altres possibles.


Aquesta entrada s'ha publicat en Article d'opinió, Català, LGTB, Setmanari Directa i etiquetada amb , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s