Persépolis: una modernitat trencadora

La pel·lícula Persépolis trenca els models convencionals de gènere

CRÍTICA

Recentment he pogut tornar a veure la pel·lícula animada Persépolis basada en la novela gràfica del mateix nom de caire autobiogràfic i creada per Marjane Satrapi, a partir d’ara Marji. A la protagonista li toca viure els darrers moments de la dictadura del Xa de Pèrsia i la revolució iraní de 1979, i la posterior implantació del règim islamista encapçalat, aleshores, per l’aiatol·là Khomeini. És una història que aborda amb humor temes molt tràgics, tot i que també es pot arribar a posar seriosa, l’humor és la nota més destacada del filme. Es barregen els importants canvis polítics que pateix Iran a finals dels setanta i durant els anys vuitanta del segle passat amb la història personal de Marji, les seues relacions amb la família, amb els amics i amb l’amor. És un filme rodó -com es diu ara, “molt recomanable”- tot i que jo em centraré en aquesta crítica en la vessant més personal, alhora que política: és una pel·lícula d’una modernitat sorprenent respecte a l’abordatge de les relacions de gènere.

És un film emotiu, progressista i divertit. Quan em vaig assabentar que era una de les pel·lícules programades en la sessió de cinema gratuït que organitzen des de l’Assemblea d’Indignats del Raval (Barcelona) cada dijous, no vaig poder evitar voler tornar a veure-la, tot i que ja l’havia vista a la seua estrena. I no ha perdut gens tota la força que tenia, em segueix entusiasmant com ho va fer en el moment de la seua estrena. En la seua estrena, em va servir per ampliar els meus coneixement sobre història d’Iran: no sabia que la revolució havia estat, senzillament, contra el Xa, quan pensava que era una revolució islamista. La revolució iraniana de 1979 va se contra la monarquia absoluta i per la llibertat, però els islamistes es van apropiar de la revolució per implantar una règim teocràtic i autoritari que és el que encara dura a l’actualitat.

Trangressió de gènere

Tot i que la pel·lícula em va agradar en la seua totalitat, en com planteja els diferents temes que aborda, he de reconèixer que hi ha dos moments em van agradar especialment i que, a més, em van sorprendre: la primera boda i el primer divorci de Marji. A qualsevol pel·lícula convencional el moment de la boda d’una filla sempre és un motiu d’alegria i les mares i (en menys casos) els pares ploren d’emoció davant el gran esdeveniment de felicitat vital garantida. En Persépolis la mare també plora, però de pena en aquest cas: “T’he educat per ser una dona lliure… i et cases als 21 anys”, li diu amb dolor la seua mare.  I em sembla d’una gran modernitat, i feminisme, aquesta reacció de la mare. No recorde haver-la vista en cap altra pel·lícula, sèrie de televisió, llibre o còmic, etc. El matrimoni quan s’és encara molt jove és vist, llavors, com una pressó contra la llibertat i la independència en aquest cas d’una dona. La mare esperava que aquest pas es decidís en un moment de major maduresa i no seguint els canons socials que impulsen a les dones a casar-se ben joves i tenir fills.

L’altre moment que em va impactar va ser la reacció de l’àvia de Marji quan la seua neta li planteja que afronta el seu primer divorci, que viu com un drama. La iaia, que a la pel·lícula és un personatge entranyable, se’n riu i li explica que un divorci no és cap drama i recorda com ella va ser de les primeres dones d’Iran que es va divorciar al seu país. Aquestes dues escenes em semblen d’una gran modernitat, una cosa que tampoc no és gaire habitual en països amb llarga tradició democràtica. Tot i això, s’ha de tenir en compte que es produeix en el si de la família protagonista del film i que té una ideologia progressista, en un país on triomfa una revolució teocràtica. Malauradament, el context històric que ha de viure Marji és ultraconservador i declaradament masclista.

És una pel·lícula que recomane especialment a aquells que defensen el burka o el vel com a símbol de llibertat. I ho dic per a que se n’adonen que és tot el contrari: una excusa més per amagar el cos i la cara i no esdevenir “provocatives” de cara a uns homes que, suposadament, no poden frenar els seus instints. Són símbols de la submissió de la dona. I comptat per una persona amb arrels progressistes i iranianes. Pot ser, alguns s’han deixat convèncer que en aquells països la única identitat possible és la islàmica, quan, com al nostre país, la identitat religiosa és una més de les múltiples identitats socials.

L’assumpció de valors moderns i igualitaris que es fa en aquesta pel·lícula  a partir de veure el matrimoni com una eina, una més, per cercar la felicitat emocional -no una institució sagrada per al manteniment de la qual s’ha d’aparentar- és bastant poc habitual. Potser n’haurien d’aprendre els guionistes de la multitud  sèries i films occidentals que ens arriben d’altres països o es produeixen al nostre voltant i que volen fer-nos empassar una moralina segons la qual la finalitat de la vida és casar-se per tota la vida i tenir fills. A mi m’agrada més la filosofia de Persépolis: la vida és llibertat i el matrimoni i el divorci, simplement, opcions

Aquesta entrada s'ha publicat en Català, Crítica, Església i laicisme, Igualtat home-dona i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Persépolis: una modernitat trencadora

  1. montse ha dit:

    M’han vingut ganes de veure-ho!
    bombollesdesabo.wordpress.com

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s