El multipartidisme torna al País Valencià

Les forces polítiques representades al Congrés espanyol pel País Valencià passen de dues a cinc.

ARTICLE D’OPINIÓ.

Toni Cantó va donar la sopresa el passat 20-N convertint-se en diputat

El resultats de les generals de 2011 confirmen, com ja van fer les autonòmiques i locals del passat maig, que al País Valencià torna multipartidisme (ja present als vuitanta i noranta amb EU, CDS i Unio Valenciana). A l’anterior cicle electoral (municipals i autonòmiques (2007), generals (2008) i europees (2009), el bipartidisme semblava inevitable a terres valencianes, ja que, tret del PSOE i el PP, cap altra força política obtenia més del 4%, ni, per tant opcions de representació política. De fet, a les autonòmiques de 2007 el pacte entre Esquerra Unida i Bloc Nacionalista Valencià (que donaria lloc a Compromís pel País Valencià) volia evitar que el bipartidisme poguera consolidar-se a terres valencianes. Però el trencament de la coalició tot  just un any després de constituir-se i els pèssims resultats que obtenien per separat a  les generals   (2,7% EU i 1,1% Bloc) i europees (2,8% EU i 1,0% Bloc) feien augurar que al panorama polític valencià no hi hauria lloc per a res més que PSOE i PP. 

La situació política estatal i valenciana ha canviat molt des de llavors: la crisi, el cas Gurtel o el 15-M han modificat notablement l’escenari. El 2007 el PP no parava d’ascendir i semblava imparable des que José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE) era el president del Govern espanyol. Aquest és un punt clau per entendre l’arrelament del PP a terres valencianes des de la presidència de Francisco Camps. Entre 1999 i 2003 la tendència del PP era a la baixa, però el victimisme antisocialista arran del Govern de Zapatero va permetre convertir el PP en el “partit de defensa d’allò valencià” (i la resta de partits antivalencians), front als socialistes que volien “discriminar” el nostre país. La estratègia va donar els seus fruits i va donar una clara hegemonia als populars i va apropar el País Valencià no només al bipartidisme sinó al model murcià on el PP va camí de ser el “partit únic” i no només l’hegemònic.  El PSOE, davant el victimisme de Camps, seguia en un segon lloc sense massa capacitat de reacció, tot i això semblava estar engolint-se les opcions a la seua esquerra a partir del vot útil reduïnt-los a la mínima expressió: em refereixo al Bloc i EUPV.

Les eleccions autonòmiques i locals de 2011 van capgirar aquesta situació. El 15-M i la mala gestió socialista de la crisi va donar ales als minoritaris propers als socialistes: Esquerra Unida obté un 6,1%, Compromís (coalició d’escindits d’EU amb el Bloc com a força més potent) obté un un 7,4% i UPyD obté un 2,5% i sorprén obtenint un regidor a l’Ajuntament d’Alacant. Esquerra Unida mantenia un percentatge i un número de vots (més de 140.000) molt similar a altres eleccions on s’havia presentat  en solitari (1999 o 2003) i recuperava presència institucional allà on la havia perduda el 2007: les ciutats de València, Alacant i Castelló. UPyD obtenia un resultat modest (un 2,5%  i 60.000 vots, una miqueta per sobre de la mitjana espanyola), però que triplicava el de les primeres eleccions a les quals es va presentar (les generals de 2008 amb un 0,7% i 20.000 vots) amb l’èxit (sorpresa) d’obtenir regidor a Alacant.

Amb tot, Compromís va ser la sorpresa d’aquelles eleccions del 22-M, ja que va superar amb nota la barrera electoral del 5% arreu del país per a obtenir representació al parlament autonòmic, que havia impedit històricament, l’accés del nacionalisme valencià a les Corts. Uns resultats que van ser un èxit: un 7,4% a les autonòmiques i un 8,1% a les locals; és a dir, una base electoral entre els 175.000 i 200.000 vots que feia als nacionalistes arribar de ple dret a la política autonòmica i més enllà de la municipal on feia anys que era un projecte consolidat. De fet, feia anys que havia superat els 100.000 vots, des de les autonòmiques i locals de 1999 on va obtenir, respectivament, 102.000 i 111.000 vots. En les municipals i valencianes de 2003, van obtenir 140.000 i 114.000 vots respectivament. El creixement havia estat, per tant, de 60.000 nous votants (un 50%) en els darrers 8 anys.

Aquest creixement és fruit d’anys de picar pedra al municipalisme del nacionalisme progressista del Bloc -amb una important implantació a comarques- al qual se li suma l’ecosocialisme d’Iniciativa pel Poble Valencià (IPV) i el tiró mediàtic de Mònica Oltra i Joan Ribó (cap de llistat per l’Ajuntament de València). Tot i que la coalició electoral va pujar notablement arreu del país, el més espectacular va ser l’increment de vots a la ciutat de València el que explica, en part, l’èxit d’aquesta fòrmula. El vot urbà, l’assignatura pendent històrica del Bloc, ja ha estat superat amb Compromís, que gràcies al projecte ecosocialista d’IPV, ha pogut arribar al 9,2% i 36.000 vots del 2011 a la capital valenciana front al 2,6% i 11.000 vots de 2003. El nacionalisme també ha obtingut resultats insuficients però amb creixement notables a les ciutats d’Alacant (3,8%) i Elx (2,8%), les seues millors dades.

El PP baixa

El País Valencià no es “murcianitza”, almenys fins ara, perquè el PP a terres valencianes perd vots en les convocatòries electorals del 2011. Múrcia és una comunitat autònoma on obté més del 6o% desde fa vàries convocatòries i està en un creixement constant (en les generals del 20-N ha arribat al 64% i 471.000 vots i a cada elecció que passa incrementa el seu suport en percentatge i en número de votants).

Tal i com deia a l’article La dimissió de Camps: un frau polític i electoral als valencians: “La base electoral del PP de Camps no és pot reduir a una dreta “postfranquista” sociològicament -tot i que aquest segment de la població els vota -, sinó que és una suma complexa de diferents grups socials. Entre els votants valencians del PP es juxtaposen: un sector anticatalanista (al que ha alimentat tancant TV3, tot i que el motiu oficial, per mitigar les crítiques dels moderats, era que eren emissions ilegals), un sector ultracatòlic (al que ha honorat portant a Benet XVI), un sector liberal i un tant apolític que volia fer negoci sense més (i que s’ha beneficiat de la construcció i l’especulació), un sector que sense voler fer negoci veia el PP com a generador de prosperitat i ocupació (un creixement que després s’ha demostrat buit) i la suma de tots aquests que el veien com a defensor d’allò “valencià””. Aquesta és la suma de grups socials que ha portat el PP a l’hegemonia però que ha començat a quebrar-se amb la crisi, Gurtel i el 15-M.

El PP va baixar  a totes les eleccions que s’han celebrat en 2011, insistisc, tot i que les dades són més evidents a les autonòmiques  -en què va perdre 70.000 votants- que a les generals – on n’ha perdut 30.000 vots-. Aquesta baixada s’ha vist compensada per l’increment en diputats per una llei electoral que afavoreix el partit guanyador i, a les generals, en més percentatge per l’augment de l’abstenció.  Aquest descens es concentra en les dues convocatòries a la ciutat de València: 35.000 vots i un 6 % menys a les autonòmiques i 20.000 vots i un 1,5 % menys a les generals. La imbatible Rita Barberà sembla està perdent força, no la suficient per perdre unes eleccions però sí per a dir que Gurtel comença a passar factura a un PP valencià que semblava camí de superar el 60% en 2007 ara té una tendència descendent.

El camí a que el PP puga perdre les properes eleccions està obert. El PP ha perdut l’arma del victimisme antisocialista, i Gurtel i la crisi l’assedien. A més, la retornada diversitat política valenciana permet augurar una partida, si més no, més entretinguda i amb més possibilitats que no la que hi havia en l’era Camps. Això sí, les esquerres hauran de anar més enllà de la denúncia per a fer propostes i convéncer els valencians que són millors que el PP.

Votants “centristes”

Hi ha un grup de votants “centristes” a nivell estatal i a terres valencianes que poden votar alguns cops als socialistes i altres als populars segons si consideren que cal alternància o no. El PP va perdre 500.000 vots  en 2004, respecte al 2000 (va passar de 10,2 a 9,7 milions de votants), i els va recuperar el 2008 (passant de 9,7 milions a 10,2 milions un altre cop). El canvi de vot d’aquest grup cap als socialistes en 2004 va ser, clarament, provocat per la mala gestió del PP de l’atemptat de l’11-M. Aquest moviment de vots també es va produir a terres valencianes en aquelles dates, i es quantifica al voltant de 60.000 votants. Però per al 2008, el PP valencià no només va rebre aquests 60.000 vots una altra vegada sinó que va sumar 100.000 vots nous aconseguits a través  de l’estratègia victimista del PP valencià i procedents segurament d’altres sectors com abstencionistes i nous votants.  El comportament electoral valencià començava a desmarcar-se de l’espanyol.

De fet, el mig milió més de votants centristes que ha passat dels socialistes al PP arreu de l’Estat espanyol (localitzats sobretot a Andalusia, Canàries i Catalunya), però és una tendència electoral que no ha tingut l’equivalent al País Valencià, ja que ha perdut 30.000 votants. De fet els nous votants populars procedeixen de dues comunitats que eren considerades “feus electorals” dels socialistes i d’una comunitat amb un partit nacionalista conservador que ha transvasat part del seu vot als populars. És, per tant, un fenomen molt territorialitzat i no generalitzable a la resta de l’Estat.

I és que el País Valencià des que Camps es va decidir a impulsar el victimisme antisocialista i anti Madrid (al qual se li afegeix el tradicional anticatalanisme) – pel qual li tirava la culpa de tots els mals valencians a Madrid i presentava els populars com els defensors d’allò valencià- havia aconseguit forjar un sentiment regionalista que li donava resultats electorals. En el cicle electoral de 2003 (autonòmiques i locals)- 2004 (generals) el comportament electoral valencià era molt similar a l’espanyol i de fet marcava, com l’espanyol, un descens del PP i una recuperació de les esquerres que feia presagiar la possibilitat d’un canvi polític a les autonòmiques de 2007. La victòria de Zapatero a Madrid dóna als populars un dels seus millors arguments electorals: la culpa és del PSOE, al que converteix en un partit “antivalencià”. Això va modificar el padró de comportament electoral: en les autonòmiques de 2007 Camps arrassa amb 1,28 milions de vots i les esquerres es queden molt per darrere. L’ex president valencià havia aconseguit convéncer votants socialistes i abstencionistes perquè el voten com a símbol de valencianitat i prosperitat i proposa el model de Florida com a exemple de desenvolupament a seguir. A les generals de 2008, torna a trencar el seu sostre electoral i supera els 1,4 milions de votants, amb una esquerra que es queda molt per baix, amb un 1,24 milions de vots (quan a les generals la suma de les esquerres sempre havia superat els populars). El PP sembla imparable i camí de murcianitzar terres valencianes. Un “perill” que, almenys per ara, sembla aturat davant la pèrdua de votants.

El PSOE fa aigues

El PSOE valencià fa aigues per tots els costats. Com ho fa el PSOE espanyol, però amb especificitats pròpies. Per una banda paga la (mala) gestió de Zapatero que no ha sabut fer eixir el país de la crisi, però també paga no tindre un perfil propi i estar segrestat pel discurs victimista del PP, per no saber com trencar-lo. Si bé es cert que molts dels mitjans d’àmbit valencià tenen tendència conservadora (gràcies a una esbiaixada concessió de la TDT feta pel govern valencià), els socialistes, un partit amb recursos més que suficients, no ha sabut trencar el discurs que ha dut Camps a ser gairebé imbatible. Només els casos de corrupció han pogut amb aquest polític.

A les autonòmiques el PSOE cedia vots a EU, Compromís y UPyD (però en menor mesura). A les generals, on sempre havia obtingut més vots que a les autonòmiques ha perdut encara més votants i percentatge i s’ha quedat per baix dels resultats obtinguts a unes autonòmiques. Cosa mai vista, ja que mai havia estat per sota del 38% i a les del 2008 va superar el 40% quan el passat 20-N a penes va superar el 26%. Una debacle sense precedents i el pitjor resultat dels socialistes valencians en tota la democràcia.

El PSOE valencià fa aigües per tots costats: els abstencionistes que feien vot útil per evitar el PP, que han tornat a l’abstenció (3,3% i 150.000 abstencionistes més que el  2008) i els que han optat pel vot nul i en blanc que gairebé s’ha duplicat (passant dels 30.000 vots en 2008 als 60.000 del 20-N): un vot protesta en creixement. I també fa aigües cedint vot entre els minoritaris amb opcions (EUPV, Compromís o UPyD). Tot segons l’itinerari marcat pel 15-M (abstenció, vot nul o blanc o minoritaris), i accentuat per la mala gestió de Zapatero. I entre els minoritaris cedeix vot esquerrà a EU, valencianista progressista a Compromís i espanyolista a UPyD. És l’anomenada esquerra volàtil un sector social de votants d’esquerres té un pes fonamental en les eleccions ja que, tot i que pot simpatitzar amb opcions minoritàries, pot oscil·lar entre votar a aquestes o al PSOE per aturar el PP o per l’abstenció si el seu nivell de desencant amb els socialistes és notable.

També pot fluctuar el vot d’aquesta “esquerra volàtil” entre el tipus d’eleccions. Els votants del Bloc, per exemple, arribaven els 140.000 en les locals de 2007, però es quedaven en 30.000 a les generals de 2008. De fet en 2011 el que ha permés que Compromís obtinga diputat, no és tan ja un creixement espectacular, que també, com que els seus votants s’hagen decidir a votar-los a unes generals perquè, per primer cop tenien opcions.

Toni Cantó, la sorpresa de la nit

Qui ens anava a dir en 2007, en plena onada cap al bipartidisme que en política valenciana tindríem una “sorpresa ” per eleccions, la qual cosa anima notablement la, fins ara, no molt entretinguda política valenciana. El 20-N li ha tocat a UPyD i a Toni Cantó. Pot ser això ja s’augurava a les autonòmiques de 5 mesos abans quan arribava al 2,5% i 60.000 vots i triplicava els vots de les primeres eleccions en què s’havia presentat. Pot ser el regidor d’Alacant era un avís que el partit de Rosa Díez tenia opcions al País Valencià, i alguns no ho vam saber veure.

Amb perspectiva sí que es poden veure diversos factors que podien anunciar aquest éxit (tampoc aparegut a les enquestes, com el cas de Compromís el 22-M): l’espanyolisme té força a terres valencianes i UPyD Si alguna cosa té clara és l’espanyolisme i els resultats del 22-M ja indicaven, si més no, un possible ascens a les generals. Si a algun lloc UPyD podia obtenir representació fora de Madrid era a València: és la tercera circunscripció més gran després de Madrid i Barcelona, i, per tant, la que té més opcions per als minoritaris. Indirectament el 15-M també els pot haver afavorit per cridar, entre altres, al vot als minoritaris: i efectivament UPyD ho és de minoritari. I Toni Cantó era un candidat conegut i popular que podia tenir opcions i ser un vot de càstic als socialistes entre els seus votants més espanyolistes.

Personalment, em costa ubicar a UPyD com a força política d’esquerres: més bé la situe ideològicament entre PP y PSOE amb el fil conductor de l’espanyolisme i un ideari bastant incoherent i confús, que no sé si qualificar de centrista. Almenys per ara, està clar que la major part del seu vot procedeix del socialisme espanyolista. Cantó ja ha dit que a Madrid no representarà els valencians sinó que va a fer política nacional: Espanya -la visió més centralista d’Espanya- és el centre del seu programa. Amb tot al País Valencià no descarte que una part del votant conservador i espanyolista del PP haja pogut castigar la corrupció popular votant el partit de Rosa Díez.

Esquerra Unida es consolida

Esquerra Unida no ha aconseguit recuperar els seus millors resultats, quan a mitjans dels noranta se situava per damunt del 10% i entre els 250.000 i 275.000 vots, però ha recuperat la presència institucional i ha consolidat el seu espai. Tenien un espai electoral compartit amb Compromís, de votants que els podien votar EU o Compromís en funció del moment, però sembla que cadascun ha pogut consolidar el seu propi espai electoral de forma suficient com per a poder estar present en els diferents parlaments, diputacions i ajuntaments. Tot i que encara tenen votants compartits, cada cop sembla que siguen menys. La única mala notícia per a Esquerra Unida és no haver pogut arribar a un segon diputat pel País Valencià a la circumscripció d’Alacant per poc més d’un 0,5%, cosa que hagues accentuat la pluralitat dels representants valencians al Congrés dels Diputats.

Ricardo Sixto recupera el diputat que sempre ha tingut l'esquerra del PSOE per València

Ricardo Sixto recupera el diputat que sempre ha tingut l'esquerra del PSOE per València

L’èxit de Compromís minimitzat pels mitjans

No deixa de resultar curiós que el discurs que més predomina per part d’alguns  mitjans siga que  Compromís ha reculat i que no ha aconseguit ser la sorpresa: cosa que si que ha aconseguit, per exemple, Toni Cantó. De fet, no es pot ser la sorpresa sempre, ni sempre es poden obtenir millores espectaculars. Ni es poden comparar, directament, eleccions generals i autonòmiques sense alguns matisos. Si que és veritat que es poden mantenir tendències, i en el cas de Compromís s’ha mantingut una tendència espectacular d’increment respecte a les generals de 2008, passant de 30.000 vots i un 1% a 125.000 vots i un 4,8% i un diputat per la Congrés, que mai fins 2011 havien assolit els nacionalistes valencians i que normalitza la seua presència institucional.El 70% dels que les han votat a les autonòmiques repeteixen a les generals, un fet que mai havia passat, la fidelitat a les generlas rara vegada arribava al 40%. A més, ha consolidat el seu creixement en el vot urbà amb creixement notables a Alacant i Elx, i un notable 6% a València ciutat, la qual cosa confirma que el nacionalisme valencià té opcions a la capital del País i consolida dos dels tres regidors que actualment té.

Amb tot, cal tenir en compte un altre fet, almenys a l’Estat espanyol: tots els partits nacionalistes perden vots i percentatge en les generals respecte a les autonòmiques anteriors, i Compromís no tenia perquè ser l’excepció. CiU ha passat del 37% de les catalanes de novembre de 2010 al 29% del 20-N de 2011: ha reculat o ha avançat? perquè per primer cop ha superats els socialistes i millora respecte al 21% del 2008.  I així molts més exemples com ara el PNB, el BNG, ERC, el PSM, etc.

Compromís assoleix el primer diputat nacionalista valencià de la democràcia

Compromís assoleix el primer diputat nacionalista valencià de la democràcia

No es tracta que no es puga criticar l’estratègia electoral de Compromís: jo en sóc el primer que en fa de crítiques, i de la crítica s’aprén. Amb tot, el que em sembla absolutament injust és titllar aquests resultats de fracàs, quan són tot un èxit per al nacionalisme valencià i li permet consolidar el seu espai electoral. Sí, pot ser s’havien inflat les espectatives. Alguns parlaven de 2 o 3 diputats per a Compromís i les eleccions han imposat al realisme a aquesta coalició que ha obtingut un important avanç. També és cert que el vot urbà a Alacant i Elx i a les comarques valencianes del sud, o a les castellanoparlants són encara l’assignatura pendent del nacionalisme que l’ecosocialisme d’IPV pot permetre solucionar. Tot i l’increment de vots en aquesta àrea del país, Compromís está lluny de tindre una presència institucional normalitzada.

Sí, pot ser Joan Baldoví no era el millor candidat: jo seguisc mantenint que Diego Goméz era millor candidat, més transversal i procedent del moviment social valencianista i d’esquerres més important del País. Sí, pot ser el Bloc té una certa incoherència ideològica en pactar a les europees amb CiU i no acabar d’aclarir-se amb els seus companys ecologistes sobre transvasaments. Les properes europees haurien de clarificar aquesta situació i més si la seua base social creix per l’esquerra. Haurien d’optar per un pacte amb ICV, Equo, IPV, i nacionalistes d’esquerres com ara el CHA o el BNG per fer una candidatura a les eleccions europees. I deixar-se d’experiments com ara pactar amb CiU o voler ser la Convergència valenciana pactant amb el blaverisme moderat: opcions que mai els ha donat vots. El creixement d’aquesta coalició ha estat per l’esquerra  i si volen consolidar-se aquest ha de ser el seu camí, sinó poden retornar a situacions anteriors on estaven fora del mapa polític valencià.

Moltes vegades no només és important que succeeixen els fets sinó com són contats: malgrat l’èxit, si alguns mitjans s’obstinen en presentar-ho com un fracàs, l’objectiu no pot ser un altre que desincentivar el vot a Compromís perque el nacionalisme valencià molesta al poder. Baldoví i el seu equip tenen en les seues mans esquivar això i consolidar a les properes aquest èxit.

Canviar la llei electoral

Però tal com deia a l’article Tendències electorals per al 20-N, llei electoral i 15-M, tot aquest panorama pot canviar: si perd pes la influència del 15-M, si Gurtel deixa d’afectar electoralment el PP, si l’economia remonta o si l’esquerra volàtil es farta del PP i vota PSOE per fer fora els populars: el multipartidisme entraria en crisi i tornariem a una situació molt similar a la del 2007. No hem d’oblidar que la llei electoral fomenta el  bipartidisme. Per això, els partits minoritaris, els moviments socials i el 15-M han de centrar el seu esforç en canviar l’actual llei electoral per una més proporcional en el cas estatal, que no pose un límit del 5% en el cas autonòmic, i que permeta una major pluralitat política. Sinó el multipartidisme només haurà estat un somni al País Valencià que durarà fins que els valencians vulguen fer fora al PP del Govern Espanyol o de la Generalitat.

Aquesta entrada s'ha publicat en Article d'opinió, Català, Eleccions 20-N, País Valencià, Política i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El multipartidisme torna al País Valencià

  1. Es el millor anàlisi pst-electoral que he llegit, així, en general, no només dels que he llegit sobre el País Valencià. Moltes gràcies🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s