“Atraure el turisme va ser un dels objectius de la transformació gòtica de l’antic barri de la Catedral de Barcelona a principis del XX”

  • Agustín Cócola documenta al llibre El Barrio Gótico de Barcelona. Planificación del pasado e imagen de marca fins a 40 intervencions de principis del XX per a reconstruir amb estil gòtic l’antic barri de la Catedral
  • La Societat d’Atracció de Foraster pretenia ja a principis del segle XX crear una marca de ciutat per promoure-la en el marc internacional del turisme

ENTREVISTA

Agustín Cócola expert en història de l’art i restauració de monuments va presentar en juny de 2010 la seua tesi doctoral en el Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona i que ha donat lloc al llibre El Barrio Gótico de Barcelona. Planificación del pasado e imagen de marca, publicat en juliol de 2011 per Ediciones Madroño.“Quan vaig venir aquí em va cridar l’atenció que el barri Gòtic tenia moltes parts que s’havien reconstruït recentment”. Cócola es va documentar i “efectivament vaig constatar que s’havia restaurat una part important del barri Gòtic en el segle XX” i va observar que encara faltaven edificis per investigar i es va decidir a dedicar la seua tesi doctoral a la reconstrucció “gòtica” de l’antic barri de la Catedral. En l’estudi analitza més de 40 intervencions en aquest barri i el carrer Montcada.

Quines motivacions porten a les autoritats municipals i a la burgesia barcelonina a voler transformar a l’estil gòtic el centre de Barcelona?

L’origen de la idea de crear un “barri gòtic”, és a dir reconstruir amb estil gòtic l’antic barri de la Catedral, sorgeix del nacionalisme català. Tots els nacionalismes europeus tenen l’Edat Mitjana com la seva època gloriosa. Això és així perquè la burgesia com a classe social neix en l’època medieval i el nacionalisme és un producte de la Revolució Francesa i de la burgesia. Per tant, si l’origen d’una nació està a l’Edat Mitjana, Catalunya va ser una potència política a la Mediterrània en aquella època, cal demostrar-ho visualment en l’arquitectura del centre històric i esborrar tots els elements posteriors i presentar-los en la seua forma ideal medieval i així es demostra una continuïtat històrica de la nació.

Amb tot, no és l’únic factor a tenir en compte, ja que a finals del segle XIX el districte de Ciutat Vella estava molt abandonat i degradat. De fet, l’Eixample es va construir per poder tenir una ciutat nova que evités els problemes de salut, humitat, higiene i massificació que tenia el nucli antic, del qual la burgesia barcelonina estava desitjant marxar-hi. Per millorar aquesta situació, a finals del segle XIX i principis del XX es comença a planificar la reforma interior per “sanejar” la ciutat antiga.

Com a part de la reforma interior, s’inicia l’obertura de la Via Laietana, el 1908, que va suposar la destrucció de tot el que hi havia al seu pas. Amb tot, l’Ajuntament es guardava el dret de conservar i treslladar edificis antics que considerés que tenien interés històric. Això també va influir en els plans de reforma interior ja que es recull una quantitat ingent de material d’interés històric cosa que va provocar debat de què fer-hi i on reubicar-lo. Tot just el 1912, s’havia acabat de reconstruir la façana de la catedral i es va apostar per “adequar” l’entorn del temple a una aparença més “gòtica”: amb la transformació d’edificis amb un altre estil (a partir de l’afegit d’elements “medievalitzants” com ara portes, finestres, columnes o reconstrucció d’espais per imitar un suposat original) o bé tresllat d’edificacions originals.

L’altre factor que va determinar la reconstrucció “gòtica” del barri de la catedral és la importància econòmica que adquireix el turisme, no com l’entenem ara massificat i de “sol i platja”, però si un elitista i cultural que volia redescobrir les ciutats antigues. A principis del segle XX el centre històric de la ciutat estava massa degradat per atraure turisme. D’aquesta manera les obres per “medievalitzar” el centre històric es van poder justificar com una inversió que serviria per atreure els turistes i, per tant, les obres no serien una despesa perduda. En 1908 neix la Societat d’Atracció de Forasters (SAF) a Barcelona, la primera organització turítica de tot l’Estat. Acollia politics i empresaris locals i aquesta gent exigien la reforma interior i exigien fer-ho des d’un punt de vista artístic de tot el barri que el dotés d’atractiu.

Alhora, també hi havia corrents de restauració que apostaven per “reconstruir” els edificis per a que s’assemblaren el més possible a l’original i per treure qualsevol senyal d’intervenció posterior.

Avui en dia reconstruir un edifici està prohibit. Només és permés en cas que s’haja destruït un edifici en època guerra. Avui mateix tot això està prohibit a partir de la Carta d’Atenes (1931) però en aquell moment era habitual i acceptat, tot i que hi havia debat al respecte. A finals del segle XIX i principis del XX era habitual intentar recuperar la forma més antiga, el que es considerava que era el seu  estil “original”, treient tots els afegits posteriors. 

Per tant, si un edifici es va construir el segle XV però ha estat transformat al llarg del temps, a principis del XX la restauració consistia en treure tots els afegits posteriors a l’Edat Mitjana i recuperar una suposada aparença “original” afegint elements i portes, finestres i totes les formes típiques de l’arquitectura medieval. En realitat la història és molt heterogènia i recuperar edificis “originals” de l’època medieval, transformats en el segle XVII i XVIII, anul·la l’heterogeneïtat de la història. L’objectiu és presentar una Edat Mitjana inalterada, la qual cosa és irreal.

Amb tot, a Barcelona es va seguir treballant d’aquesta manera fins a gairebé els anys setanta quan era una forma de procedir que ja s’havia descartat en la resta d’Europa. El que fa més particular el cas barceloní és que la “reconstrucció” del nucli antic afecta a una part considerable de tot el barri i fins els anys setanta.

En els anys vint, l’històriador, Agustí Duran i Sanpere, va indicar, irònicament, quan feia pocs anys que s’havia instaurat el nom de Gòtic per a l’antic barri de la Catedral, que podria rebre el nom, per a ser més exactes, de “barri renaixentista” perquè la majoria dels edificis emblemàtics que hi havia eren renaixentistes. Curiosament, amb el temps, ell es va convertir en un dels directors de les obres i ell juntament amb Adolf Florensa va ser un dels encarregats de transformar les obres reneixentistes i recuperar la fàbrica “original” gòtica. Als anys cinquanta ell mateix va elaborar una de les primeres guies turístiques del barri Gòtic dient que aquest barri medieval de la ciutat i que no tenia modificació posterior.

No hi ha actuacions similars a la resta d’Europa?

Edificis transformats a un altre estil hi ha a tota Europa però només a Barcelona s’arriba a modificar tot un barri sencer i fins una data tan recent. Durant el règim franquista a l’Estat espanyol es va realitzar reconstruccions d’edificacions en un estil que es correspongués amb el del “passat gloriós” espanyol, que van situar en l’època dels Reis Catòlics i la Reconquesta. Tot i es van realitzar fins als seixanta es tracta de monuments concrets d’arreu de l’estat, no de barris. Amb tot, l’únic cas que conec que afecta a una part tant important del centre antic d’una ciutat és el cas d’Arezzo, a prop de Florència i Siena, que durant la dictadura feixista de Mussolini va transformar el seu nucli històric per competir en atractiu turístic amb les ciutats veïnes.

Quan arriba el franquisme, hi ha una fractura ideològica, però les obres per transformar el centre segueixen inalterables, com s’entén ?

L’origen de la reconstrucció és un projecte nacionalista però que es pot finançar i justificar a través de la indústria turística. Quan arriba la dictadura franquista ja s’havien iniciat les obres i algunes portaven fins a deu anys i Ciutat vella seguia sent un espai degradat que es volia sanejar. Des del punt de vista de l’atracció turística, el projecte seguia tenint sentit i una ciutat com Barcelona no es podia permetre tenir un centre degradat. D’altra banda, qualsevol monument pot tenir molts significats i, evidentment, durant el franquisme mai es va fer una exaltació de la nació catalana ni de la seua època com a potència.

Durant la democràcia, hi ha hagut continuïtat amb aquest projecte de reforma urbanístic que pretén fer atractiva la ciutat al turisme?

Si, òbviament, per això faig una diferenciació clara entre l’interès purament econòmic de la burgesia a l’hora de transformar el centre amb un objectiu turístic i per l’interés ideològic de la burgesia nacionalista per la construcció d’identitat. Són dos elements que s’agrupen en molts casos, però que es poden disociar també. Com a ciutat inserida en un sistema capitalista, el desenvolupament per a entrar en el mercat turístic de capitals és continu des de finals del segle XIX. La funció de la reconstrucció com a propaganda ideològica es modifica en relació al moment històric, però aquests canvis no aturen el desenvolupament capitalista per assolir un atractiu necessari, independentment del significat que li vulguem donar a les obres realitzades.

L’enfocament cap al turisme és una forma de concebre Barcelona molt actual

Quan vaig realitzar la recerca em va sorprendre que els documents i publicacions de la Societat d’Atracció de Forasters ussessin un llenguatge molt actual: crear una marca de ciutat, promoure la ciutat en el marc internacional i remodelar la ciutat de manera atractiva. També es volia crear un clima de seguretat, de fet, ja es parlava de civisme. Sembla que aquesta visió només siga possible actualment, però a principis del segle XX ja era una realitat.

Abans, com ara, la seguretat en el centre és un factor de competitivitat en el mercat turístic, i la seua conflictivitat era negativa per atraure turistes. Tal i com ha passat ara amb les revoltes àrabs que han fet desplaçar-se el turisme a altres indrets més tranquils. 

A principis del segle XX, al centre hi vivia la classe obrera i era un espai combatiu i conflictiu. Durant aquells anys va tenir lloc la Setmana Trágica del 1909 i van ser els anys del pistolerisme, reflex del conflicte entre obrers i burgesia. En aquest context, la reconstrucció i la reforma interior formaven part d’un projecte burgés de ciutat que es presentava com el de tota la població. Com exemple d’això, el vicepresident de la Societat d’Atracció de Forasters, Frederic Rahola, publica el llibre “Catecismo de ciudadania”, en el qual es descriuen quines han de ser les conductes d’un bon ciutadà, la qual cosa implica acceptar el projecte de l’Ajuntament i de la burgesia com a projecte de tots.

Les dues exposicions universals de Barcelona (1888 i 1929) van tenir una importància per donar a conèixer la ciutat en l’àmbit internacional i són mostra de la preocupació de les autoritats locals de principis del XX per difondre la ciutat a nivell turístic.

El Fòrum de les Cultures de 2004 i les Olimpíades de 1992 recullen l’herència i la tradició de la ciutat de participar o crear grans esdeveniments que acceleren la circulació de capitals i la transformació urbanística de la ciutat. Amb tot, la remodelació urbanística de les Olimpíades de 1992 supera en magnitud la de l’exposició del 1929, tot i que tothom tenia clar que l’important no era l’exposició en si, sinó com aprofitar l’esdeveniment per transformar la ciutat i una d’aquestes transformacions va ser iniciar les obres del barri Gòtic. 

Durant principis del segle XX ja hi havia protestes per l’excessiva atenció a l’atracció turística a l’hora de dissenyar la ciutat.

El centre era una espai marginal i, alhora, combatiu i que calia remodelar de cara al turisme i de cara a la “pau social”. Aquest va ser un dels objectius de la reforma interior i, clar, la població se n’adonava que l’estaven expulsant d’on havia viscut fins aquell moment i protestava. Per exemple, tots els edificis amb habitatges del voltant de la Catedral van ser desallotjats per la creació d’un entorn que estigués també a l’alçada “gòtica” del temple. Altres casos d’ambientació els trobem a la Plaça del Rei o la Felip Neri on es van treslladar edificis històrics d’altres indrets per deixar un “paquet històric i cultural” homogeni.

Per exemple, prop de 10.000 persones van ser desallotjades per fer la Via Laietana i van protagonitzar episodis de barraquisme a Montjuic i a la platja de la ciutat que van durar fins les Olimpíades del 1992.

Al llibre assenyales que la reforma del Gòtic té similituds amb les actuacions realitzades amb els parcs temàtics històrics dels Estats Units d’Amèrica.

Els parcs temàtics històrics dels Estats Units pretenen construir un espai d’ambient en aparença antic per a atraure consum turístic i l’objectiu coincideix, en un aspecte general, amb el que s’ha fet al Gòtic. Les eines amb les que es construeixen els parcs temàtics també han estat les mateixes amb les que es va transformar del barri: restaurar algunes obres o edificis en l’estil de l’arquitectura original, traslladar edificis antics al recinte i, finalment, elements no antics es van transformar per donar-los una aparença antiga i ambientar. Amb tot, evidentment hi ha diferències: a un parc temàtic hi ha molt pocs edificis reconstruïts i la resta és nou i tresllat d’edifics d’altres ciutats. Aquí bàsicament són reconstruccions: hi ha una obra original que es retoca, a més de traslladar edificis sencers i es va “ambientar” edificis propers d’altres estils.

El Museu Frederic Marés, dins del barri Gòtic, és un dels pocs monuments que indica que ha estat remodelat recentment. És un silenci intencionat o és falta de coneixement sobre aquesta transformació gòtica del barri de principis del segle XX?

La tesi analitza 40 intervencions del barri Gòtic i del carrer Montcada que, en la seua gran majoria, no eren conegudes i de les quals no se n’havia fet recerca al respecte. Hi ha altres edificis que sí que era públic que han estat restaurats recentment com ara la façana de la catedral, el tresllat del Museu d’Història de la Ciutat, el pont del carrer del Bisbe i alguns edificis de gremis de la Plaça Felip Neri. Aquestes intervencions han estat estudiades i apareixen a les guies. De la resta d’intervencions que s’expliquen al llibre no estaven documentades fins ara, i, per tant, és normal que no se’n faça esment a les guies turístiques, no es pot afirmar que és un silenci premeditat. 

Que això es donés a conèixer a les guies turístiques, podria perjudicar el turisme?

Al llibre he fet la reflexió que podem explicar que s’ha fet en aquesta ciutat amb el barri Gòtic perquè igualment els turistes ho van a consumir, per la qual cosa no ens hem de preocupar. I pose l’exemple que als Estats Units, on no tenen història urbana i medieval, i tot i que la gent sap que visita reproduccions quan va als parcs temàtics històrics,   segueixen tenint milers de visitants. Conéixer les modificacions recents que ha tingut el barri Gòtic de Barcelona no té perquè suposar cap problema de cara al consum turístic, si és això el que a l’Ajuntament li preocupa.

De fet al llibre, ressaltes que, en comparació als Estats Units, a Europa hi ha certa resistència a reconèixer que s’ha pogut modificar un centre històric per interés econòmic.

Als Estats Units no tenen cap vergonya en reconèixer que recreen ambients històrics per guanyar diners, com ara els parcs temàtics històrics. Aquí a Europa no dóna bona imatge reconèixer que l’ètica del mercat ha modificat recentment l’estil dels monuments històrics, però, encara que no agrade, és així.

En aquest mercat internacional de ciutats, no hi ha la possibilitat d’homogeneitzar en excés l’oferta?

Les ciutats es repeteixen, l’oferta és molt homogènia i per això cal crear condicions de competivitat que siguin difícils de reproduir i una d’aquestes és la història, el patrimoni i la cultura. S’exalta la història local com a atractiu turístic perquè si és d’aquí exclusivament no ho podran reproduir enlloc. Aquesta concepció també està dins de l’operació de remodelació del barri Gòtic. Amb tot, si et refereixes al que ofereixen els touroperadors com a packs turístics, efectivament, és tot el mateix. Si passeges per Barcelona no és exactament el mateix que si ho fas per una altra ciutat europea, però el que s’ofereix és una experiència molt homogènia. Per això les ciutats intenten explotar al màxim la seua identitat per ser competitives.

Aquesta entrada s'ha publicat en Barcelona, Català, Entrevista, La Veu del Carrer, Urbanisme-habitatge i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s