“Ens hem acostumat a què els mitjans públics tiren sempre a favor del govern i els privats de l’empresa”

Entrevista a V. Canet, coordinador de la Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació

Entrevista publicada el 21 d’octubre de 2014 a Media.cat “Ens hem acostumat a què els mitjans públics tiren sempre a favor del govern i els privats de l’empresa”.

Primera pregunta obligada: Què és la Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació?

És un intent d’organitzar la societat civil en favor dels drets a la informació i la comunicació, que actualment no estan garantits de forma efectiva, el que suposa un dèficit democràtic important, si tenim en compte que és un element primordial en una democràcia.

Qui conforma la Xarxa?

Ara per ara, i abans de presentar-nos públicament, ja som 17 entitats de diferent tipus: sindicals, veïnals, de juristes, d’usuaris dels mitjans de comunicació i també professionals de periodistes.

I està circumscrita estrictament a Catalunya?

Sí, en part perquè un punt de partida de la Xarxa és la reivindicació de desenvolupar l’article 52 de l’Estatut d’Autonomia que precisament reconeix aquest dret a la informació, però que ara per ara no garanteix de cap forma efectiva.

Com definiria de forma molt breu el “dret a la informació”?

Els ciutadans tenim dret a una informació plural, veraç i contrastada. Per garantir-la cal una sèrie de mesures públiques com sistemes de regulació, vigilar la concentració empresarial del sector, més transparència i pluralitat en la concessió de llicències radioelèctriques…

Ens hem acostumat a què els mitjans públics tiren sempre a favor del govern i els privats de l’empresa i no tenim per què conformar-nos-hi.

En els darrers anys hi ha hagut protestes massives en favor de drets i serveis bàsics com l’educació, la salut i la justícia, però no a favor de la informació, a excepció, potser de Canal 9, que precisament seria un motiu de debat…

El cas de Canal 9 és paradigmàtic. El seu mal ús no provoca protestes significatives fins que no es tanca i hauríem d’analitzar perquè la societat accepta la seva manipulació, jo no en sé donar respostes. Potser és manca de consciència, o de cultura democràtica, però és evident que si la informació no és lliure, alguna cosa falla, I no només en el cas dels mitjans públics. A les ones hi ha personatges com Jiménez Losantos amb sentències judicials condemnatòries que mantenen les seves pràctiques sense protestes significatives.

Històricament els moviments socials han optat més per crear els seus propis mitjans que per tractar de “recuperar” els públics. Ha estat una estratègia equivocada? És possible aquesta “recuperació”?

Jo crec que ambdues són compatibles. Precisament la manca d’un tercer sector en la comunicació, que al nostre país està molt poc desenvolupat i pateix moltes traves, és una altra de les línies de treball de la Xarxa.

I naturalment que crec que els mitjans públics, que paguem entre tots, són recuperables, només cal trobar els mecanismes adients en el finançament i en la forma de dirigir-los per garantir-ne l’autonomia. A Gran Bretanya o Alemanya trobem exemples de televisions públiques que han tingut enfrontaments molts durs amb els respectius governs, no és cap utopia.

Els últims anys hem viscut una eclosió de nous mitjans, alguns dels que podríem classificar com a tercer sector, altres que podríem anomenar “periodistes” perquè són propietat dels mateixos professionals. Quina funció tenen?

Bàsicament són la constatació de la separació d’una creixent part de la societat amb els mitjans “tradicionals” que, ara per ara, encara són majoritaris i una demostració de la manca de pluralitat d’aquests mitjans, que deixen orfe bona part de la gent.

Des de la Xarxa aposteu per mecanismes de regulació. Aquest sempre és un debat complex que pot generar recels de censura. Com ho plantegeu?

És cert que és un tema complex i per això volem impulsar un debat i una reflexió el més àmplia possible. Ara per ara no tenim una proposta concreta de regulació en part perquè creiem que no estem en el moment de fer aquest tipus de propostes sinó més aviat en el moment de reflexionar i conscienciar.

De totes maneres, quan es parla d’una institució reguladora es tendeix a pensar en un organisme governamental o, en el millor dels casos, partidista parlamentari, i això no té per què ser així. Hi ha altres models de control democràtic no intervencionista.

Finalment, quin ha de ser el paper dels periodistes en aquest debat? Hi ha riscos que es confongui el seu rol en la defensa d’un dret universal amb la seva defensa dels seus propis interessos corporatius?

Ara per ara tinc la sensació que es fa recaure en l’actitud individual d’un treballador tot el pes de la llibertat d’informació. És obvi que aquest treballador té una part de la responsabilitat, per la pròpia matèria primera de la seva feina, però no tota.

Per això els periodistes hem de treballar col·lectivament, crear o potenciar mecanismes col·lectius, grups, associacions, comitès professionals… I per evitar la temptació corporativa que deies crear aliances periodistes-ciutadans que suposin una responsabilitat col·lectiva. Això és el que pretén ser la Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació.