La Xarxa pel dret a la informació i la comunicació (XADIC) s’inspirava en la Coalición por una Comunicación Democrática d’Argentina però també en experiències similars a Brasil, Uruguai i altres països llatinoamericans. Aquests moviments reclamaven uns mitjans de comunicació independents i uns mitjans comunitaris promoguts pels moviments socials i per la ciutadania i en la majoria dels casos aquesta reivindicació es va concretar en una llei que ho regulava. L’objectiu a Catalunya era passar de la més clàssica i europa reivindicació de la regulació professional (amb mesures com ara la creació d’un carnet oficial de periodista, consell de l’audiovisual, comités professionals, estatuts de redacció, etc) a un concepte més integral de la informació i la comunicació com un dret ciutadà bàsic en democràcia tal i com s’estava impulsant des d’Amèrica Llatina.
Es tractava d’una visió integradora de diferents discursos generats al voltant de la informació i la comunicació: el que havia triomfat més a Europa (la regulació professional) i d’altres també presents a Europa però especialment rellevants a Amèrica Llatina. S’acollien sota un mateix paraigües les reivindicacions dels mitjans comunitaris i amb ells el dret a la comunicació, la comunicació pel canvi social, del moviment de dret a accés a la informació de rellevància pública i l’open government, l’educomunicació com a moviment social que vol educar a la ciutadania a llegir críticament els mitjans però també a la ciutadania a fer-se els seus propis mitjans. S’incorporava també les crítiques que als mitjans i a la comunicació han fet les organitzacions d’usuaris i les propostes que per als mitjans havien fet el moviment feminista, l’LGBTI o de diversitat funcional entre altres. I, alhora, s’afegien les demandes vinculades a la llibertat d’expressió i antirrepressives que tenien plena actualitat en un context d’aprovació de la Llei mordassa.
Volíem ser un moviment ciutadà unitari i transversal per reivindicar que la informació i la comunicació no poden ser una mercaderia si volem una democràcia sana: han de ser un dret de la societat. Havia de ser un dret reivindicat per la ciutadania, i per això naixia la xarxa per conscienciar i aconseguir que fos una demanda social i pressionar a les institucions perquè informació comunicació fos un bé comú a regular i protegir per les institucions.
Plantejàvem que les institucions havien de passar de tenir una visió de “control” de la informació i la comunicació (amb directors de comunicació que intentaven vendre la gestió de cada govern) a una visió democràtica i enfocada en drets amb un càrrec polític (i no tècnic) que impulsés polítiques públiques per a garantir-los. S’havia de dialogar amb els agents actius fins aquell moment per desenvolupar per empoderar a la ciutadania (a poder fer els seus propis mitjans i missatges si no se sentia representada, a facilitar l’existència de mitjans comunitaris, a fomentar la lectura crítica de la informació) i garantir l’exercici lliure del periodisme amb mecanismes de defensa professional. A Catalunya teniem un bon precedent, l’article 52 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que comminava a regular aquest dret, cosa que, malauradament, no s’ha arribat a desenvolupar.
Reuniem en els nostres actes i trobades a periodistes amb moviments socials i partits polítics per a debatre des d’una visió àmplia. Volíem una llei que regulés el dret a la informació i la comunicació i vam fer campanyes, actes públics, comunicats, concentracions, reunions de treball, difusió a xarxes i mitjans, manifestos i debats per generar consciència i aconseguir que la informació i la comunicació fossin un dret.
Acte de presentació de la Xarxa pel Dret a la informació i la comunicació el 22 d’octubre de 2014 al Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Poc menys de dos anys va durar l’experiència i l’aventura que s’impulsava des del Sindicat de Periodistes de Catalunya. Personalment m’hi vaig implicar com a coordinador tècnic des de mitjans de 2014 em vaig dedicar a promoure-la: vaig elaborar un primer plantejament del projecte, vaig impulsar un grup promotor que va elaborar i tancar un manifest que va ser presentant en un acte públic al Col·legi de Periodistes el 22 d’octubre de 2014 i que estava obert a adhesions. Vaig mantenir un constant contacte amb moviments socials per aconseguir que se sumessin el màxim d’entitats i organitzacions possibles i que representessin la màxima pluralitat possible. I ho vam aconseguir: van signar més de 30 entitats, tot i que cal tenir en compte que alguna d’elles era una associació´d’associaicons -com la Fede.cat que representava a prop de 100 organitzacions-.
La darrera activitat de La Xarxa és de mitjans de 2016, la plataforma va anar apagant-se víctima, entre d’altres, de la raó de la seua creació. Vam voler revertir la falta de consciència respecte a la necessitat de regular el dret a la informació i a la comunicació, falta de consciència que havia portat a que no fos la prioritat de cap moviment social i polític fins al moment més enllà del periodisme. Aquesta falta de consciència i de priorització no la vam poder revertir, almenys com haguéssem volgut. Segurament hi va haver més motius, però aquesta falta de priorització va acabar esdevenint clau en què acabés inactiva. Malgrat això, va ser un espai que va connectar gent i necessitats i que va politizar el dret a la informació i la comunicació, un espai necessari i esperem que recuperable en uns anys.
Vull donar un especial agraïment a Patricia Estevez, membre de la junta del Sindicat de Periodistes de Catalunya, que va planificar el primer projecte de la xarxa, i que no el va poder dur endavant per per qüestions personals. Gràcies a la teua espurna vam poder dur endavant aquella iniciativa.
L’article sortirà publicat al llibre “Sindicalisme i periodisme, una història peculiar”, amb motiu dels 25 anys d’història del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC).
Periodisme social 