Avui es presenta l’Anuari Media.cat. “Els silencis mediàtics de 2011”

Estàndard

L’Anuari Media.cat. “Els silencis mediàtics de 2011” es presenta avui a Barcelona al Col·legi de Periodistes de Catalunya i és una aposta necessària pel dret a la informació i un periodisme independent que siga capaç de plantejar temes més enllà dels interessos econòmics o polítics que els silencien. L’acte coincideix amb el dia internacional per la Llibertat d’Expressió i el Dret a la Informació. La plataforma que impulsa aquest anuari és Media.cat, l’Observatori Crític dels Mitjans de Comunicació que acull a periodistes crítics de l’àmbit dels països de llengua catalana. Aquest text que us rebloguege és l’avanç que n’han fet, el pròleg de l’anuari. Us deixe amb una reflexió del pròleg que m’ha agradat especialmente, però aquest text està farcit d’altres idees interessants:

“Als Països Catalans no existeix la censura. Però això no vol dir que la llibertat d’informació estigui garantida. Ni que la pluralitat ideològica, el rigor i la proporcionalitat en la representativitat de les fontssiguin la tònica habitual. La censura, més enllà de la que apliquen els règims totalitaris, pren moltes i variades formes, i gairebé mai són òbvies. La forma més efectiva de censurar avui dia un tema incòmode és, senzillament, el silenci: no publicar-lo mai”, afirmen Sergi Picazo i Roger Palà autors del pròleg.  

El perseguidor

Avançament en exclusiva del pròleg escrit per Roger Palà i Sergi Picazo a l’Anuari Mèdia.cat. Els Silencis Mediàtics de 2011. Visca el #BonPeriodisme!

Recordeu: dijous 3 de maig, a les 19h. al Col·legi de Periodistes de Barcelona, i virtualment a Twitter, presentem l’Anuari amb els quinze reportatges sobre els quinze temes censurats, silenciats o mal tractats durant l’any passat als grans mitjans de comunicació catalans. Són quinze qüestions que s’han vist arrossegades pel corrent informatiu sense haver pogut ser explicades al ciutadà en profunditat.

Aquí va, doncs, el pròleg…

Un retorn al periodisme

Un dels objectius de tot periodista ha de ser donar veu a tots els punts de vista i totes les realitats. A la pràctica, però, sovint això no passa. L’Anuari Mèdia.cat vol posar un granet de sorra per solventar aquest dèficit. Ho fa assenyalant quins han estat els quinze temes més silenciats als mitjans de comunicació dels Països Catalans…

View original post 667 more words

The Yaois: reinventar la realitat homofòbica per subvertir-la

Estàndard

L’exposició Tha Yaois, de l’artista plàstic Francesc Ruiz, utilitza la lógica subversiva d’aquest tipus de manga amb un caire polític

L’artista utilitza la provocació com a eina artística i política

Article publicat a la Revista Lambda de febrer de 2012

Tres de les taules de l'exposició The Yaois, imatge cedida per la Galeria Estrany de la Mota

Tres de les taules de l'exposició The Yaois, imatge cedida per la Galeria Estrany de la Mota

CRÍTICA

El yaoi és un tipus de còmic manga japonés que conta històries de romanticisme i sexe al voltant de relacions homosexuals masculines protagonitzats per personatges de manga coneguts i amb la particularitat que són produïts i consumits per dones. Això permet explorar les relacions afectivosexuals de formes diferents a les dominants i reinventar la realitat, i configura aquest gènere com a un espai de “ressistència al patriarcat”. Aquesta lògica subversiva és la que ha interessat a l’artista plàstic Francesc Ruiz a l’hora de realitzar el muntatge The Yaois, Barcelona 2011. Ruiz explora les relacions entre la sexualitat, el gènere i el poder des de la provocació de reubicar des de l’homoerotisme diferents referents populars amb una intencionalitat política. “Un enfoc femení de les relacions homosexuals permet replantejar-les i explorar-les d’una manera diferent. El yaoi reorienta sexualment els personatges populars i visibilitza l’homoerotisme”, afirma.  Continua llegint

Persépolis: una modernitat trencadora

Estàndard

La pel·lícula Persépolis trenca els models convencionals de gènere

CRÍTICA

Recentment he pogut tornar a veure la pel·lícula animada Persépolis basada en la novela gràfica del mateix nom de caire autobiogràfic i creada per Marjane Satrapi, a partir d’ara Marji. A la protagonista li toca viure els darrers moments de la dictadura del Xa de Pèrsia i la revolució iraní de 1979, i la posterior implantació del règim islamista encapçalat, aleshores, per l’aiatol·là Khomeini. És una història que aborda amb humor temes molt tràgics, tot i que també es pot arribar a posar seriosa, l’humor és la nota més destacada del filme. Es barregen els importants canvis polítics que pateix Iran a finals dels setanta i durant els anys vuitanta del segle passat amb la història personal de Marji, les seues relacions amb la família, amb els amics i amb l’amor. És un filme rodó -com es diu ara, “molt recomanable”- tot i que jo em centraré en aquesta crítica en la vessant més personal, alhora que política: és una pel·lícula d’una modernitat sorprenent respecte a l’abordatge de les relacions de gènere.

Continua llegint

‘Cairo 678’: el feminismo cotidiano

Estàndard

La película Cairo 678 nos muestra la situación de violencia sexual encubierta que viven las mujeres egipcias en su vida cotidiana

CRÍTICA

Cairo 678 es una película redonda basada en hechos reales. Una muestra de cine social feminista. En este film se presentan tres historias de tres mujeres que viven situaciones de acoso sexual. Dos de ellas -Seba y Nelly- son de clase alta y llevan una vida laica y equiparable a la de cualquier mujer occidental en el marco de familias, aparentemente, modernas. La otra, Fayza, es de clase baja y lleva un estilo de vida más religioso y conservador que le obliga a esconder su cuerpo y, también, su cara con un velo por evitar ser “provocativa”.

Continua llegint

‘Cairo 678’: el feminisme quotidià

Estàndard

La pel·lícula Cairo 678 ens mostra la situació de violència sexual encoberta que viuen les dones egípcies en la seua vida quotidiana

Cairo 678 és una pel·lícula rodona basada en fets reals. Una mostra de cinema social feminista. En aquest film es presenten tres històries de tres dones que viuen situacions d’assetjament sexual. Dues d’elles -Seba i Nelly- són de classe alta i duen una vida laica i equiparable a la de qualsevol dona occidental en el marc de famílies, aparentment, modernes. L’altra, Fayza, és de classe baixa i porta un estil de vida més religiós i conservador que li obliga a amagar el seu cos i, també, la seua cara amb un vel per evitar ser “provocativa”. Continua llegint

Cómo nos engañan para promover el consumismo

Estàndard

El documental “Obsolescencia programada. Tirar, comprar, tirar” aborda como las grandes corporaciones diseñan los productos para imponer el consumismo

CRÍTICA.

“Obsolescencia programada. Tirar, comprar, tirar” es un documental crítico con la filosofía instaurada en la economía capitalista que prevé para los bienes de consumo una caducidad ajustada a los intereses de las corporaciones. Esto se consigue con productos que se estropean o tienen que ser recambiados antes de la vida útil real que podrían llegar a tener, pero también a partir de la moda y el diseño que genera “necesidades” innecesarias de personalización del producto en el consumo. Todo ello incrementa el número de ventas en una economía que se basa en el continuo crecimiento.  Continua llegint

La doctrina del shock: la crisis como excusa

Estàndard

Un documental sobre la instrumentalización de acontecimientos dramáticos para doblegar la voluntad democrática e imponer medidas impopulares

CRÍTICA.

La crisis económica, provocada por el ultraliberalismo, estaría siendo, según el libro “La doctrina del shock” de Naomi Klein convertido en documental, utilizada para profundizar en el liberalismo y en las desigualdades sociales

En estos días de verano se puede ver en las salas de cine de Barcelona el documental “La doctrina del shock” (2009) basado en el libro del mismo nombre de la periodista Naomi Klein. Un film que merece, sin duda, la atención del espectador crítico y que también puede ser visto online. Continua llegint