Compromís Gandia, els assessors i la professionalització de la política

Article d’opinió

“En Compromís som molt de…” és el nou fil conductor d’una campanya de comunicació de Compromís en l’àmbit de País Valencià i que es pot aplicar a molts conceptes. Una campanya, la veritat, molt bé trobada i que serveix per comunicar moltes coses. A Gandia, malauradament, tots els conceptes positius, usats en la campanya nacional es desdibuixen. Hi ha lemes com “Som molt de que paguen els rics”, “Som molt d’Alacant” o “Som molt de la democràcia directa”, però a Gandia podríem dir “Compromís (Gandia) som molt d’assessors” i “Compromís (Gandia) som molt de profesionalitzar la política”. I als fets em remet. I atenció, que això ho dic per Compromís Gandia única i exclusivament, en cap cas per Esquerra Unida Gandia o Podem Gandia, ni molt menys a Compromís en l’àmbit del País Valencià o en altres parts del territori on està fent una feina digna.

Divisió o refundació de l’esquerra a Gandia

Article d’opinió

Arran de la presentació de Projecte Gandia liderat per Josep Alandete s’han tornat a escoltar, propiciats especialment pel nucli dur de Compromís Gandia, les crítiques per “dividir” l’esquerra quan sorgix una nova candidatura. Les crides a la unitat són lloc comú de molts discursos de l’esquerra -quan està en caiguda electoral i fa poca autocrítica- que donen per suposades moltes coses. I, potser, s’hauria de qüestionar aquesta argumentació que massa vegades s’usa per justificar o amagar la inoperància, la ineficàcia, la falta de transparència o, sense més, haver incomplert el que prometies abans d’arribar al poder.

Una xarxa ciutadana per politizar els drets a la informació i la comunicació

 

La Xarxa pel dret a la informació i la comunicació (XADIC) s’inspirava en la Coalición por una Comunicación Democrática d’Argentina però també en experiències similars a Brasil, Uruguai i altres països llatinoamericans. Aquests moviments reclamaven uns mitjans de comunicació independents i uns mitjans comunitaris promoguts pels moviments socials i per la ciutadania i en la majoria dels casos aquesta reivindicació es va concretar en una llei que ho regulava. L’objectiu a Catalunya era passar de la més clàssica i europa reivindicació de la regulació professional (amb mesures com ara la creació d’un carnet oficial de periodista, consell de l’audiovisual, comités professionals, estatuts de redacció, etc) a un concepte més integral de la informació i la comunicació com un dret ciutadà bàsic en democràcia tal i com s’estava impulsant des d’Amèrica Llatina.

Educomunicació, un dret social emergent

Article co-escrit per a la Directa amb el Joan Bernà

L’educació en comunicació és un dret social emergent i cada cop més reconegut. Tot i que no està garantit per les lleis ni les polítiques públiques, és reivindicat per un moviment social plural que es troba en ple creixement i efervescència i que vol aconseguir introduir-se a l’agenda política i social.

En un context democràtic, si la ciutadania vol exercir els seus drets polítics, necessita cada vegada més informació i més formació en comunicació. Cal conèixer les rutines periodístiques per saber que no transmeten la realitat, sinó interpretacions d’aquesta realitat. Al mateix temps, la ciutadania també és i vol ser emissora de missatges i informació i no només la destinatària. L’elaboració d’informació i l’accés i la participació a mitjans de comunicació propis permet crear espais de diàleg en una societat on aquests espais són cada cop més fràgils. A més, permet desenvolupar formes de participació, treball comunitari i acció social amb potencialitat transformadora.

“Ens hem acostumat a què els mitjans públics tiren sempre a favor del govern i els privats de l’empresa”

Entrevista a V. Canet, coordinador de la Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació

Entrevista publicada el 21 d’octubre de 2014 a Media.cat “Ens hem acostumat a què els mitjans públics tiren sempre a favor del govern i els privats de l’empresa”.

Primera pregunta obligada: Què és la Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació?

És un intent d’organitzar la societat civil en favor dels drets a la informació i la comunicació, que actualment no estan garantits de forma efectiva, el que suposa un dèficit democràtic important, si tenim en compte que és un element primordial en una democràcia.

Qui conforma la Xarxa?

Ara per ara, i abans de presentar-nos públicament, ja som 17 entitats de diferent tipus: sindicals, veïnals, de juristes, d’usuaris dels mitjans de comunicació i també professionals de periodistes.

Es busquen falleres ‘bear’ i ‘butch’ per a la Crida

PublicaT el 16 de març de 2014 en IDEMTV

València i una part important del País Valencià estan vivint durant aquests dies una festa tan popular i coneguda internacionalment com les falles. Una festa amb uns orígens populars i satírics de la qual es van apropiar primer les classes dominants i el franquisme després per fer-la una eina de difusió dels seus valors. Una festa que actualment és plural quant a colors polítics que hi conviuen a les diferents comissions falleres. Entre les falles progressistes les més conegudes i reconegudes són Arrancapins i Na Jordana, mentre que a les comarques la inspiració valencianista té més presència i en algunes és majoritària. Per entendre la complexitat de la matèria cal llegir els articles Les falles silenciades, i també l’article El món a l’inrevés que ens expliquen els seus orígens, història i possibilitats.

No hi havia hagut fins ara cap sortida de l’armari vinculada a les falles similar a la que enguany s’ha fet a partir de la revista EGF and the City, destinada a públic LGTB. Han publicat en portada la imatge de dues falleres besant-se que ha generat polèmica a les xarxes socials, com ara a la pàgina de Facebook Les falles la millor festa del món. Una acció valenta protagonitzada per dues falleres que són parella a la vida real i que han estat entrevistades pel diari valencià Levante-EMV. Malgrat que una d’elles indica que una lesbiana mai podrá arribar a ser fallera major de València, asseguren que han rebut sobretot felicitacions per la portada i assenyalen que el món faller no és tan conservador com es creu. Incomprensiblement encara no s’havia visibilitzat el col·lectiu LGTB en una de les mostres més populars de la cultura valenciana.

El moviment LGTB valencià, entre les diferents entitats de forma destacada Lambda València, ha treballat la qüestió de les falles amb diferents campanyes, però s’ha de reconéixer que la portada d’aquest any és un gran pas endavant en visibilitat. El Col·lectiu Lambda de València atorga, des de fa 12 anys, el Premi Arc Iris a la falla que millor tracte la diversitat sexual, familiar i de gènere. La campanya “Per Falles, bunyols i condons” aborda la conscienciació en el sexe segur. A més, també s’ha actuat per conscienciar sobre frases habituals de la festa però de contingut LGTBfòbic com ara “maricón el que no bote”, o la frase del dia de la “cremà”, quan els bombers arruixen la falla per evitar que el foc es descontrole, i es crida “bombero maricón” per “aiguar” la festa.

De tota forma, es fa evident que encara queda camí per recórrer i perquè el col·lectiu estiga present en la festa amb normalitat. Les campanyes de les entitats i la portada de dues falleres d’enguany contribueixen de forma clara. El problema no són els comentaris més reaccionaris de les xarxes a la portada de falleres lesbianes: “Hasta en la sopa!!! Es que sois pesaditos leches… Los heteros no vamos poniendo cartelitos de este tipo… Solo buscáis el escándalo”, que són minoritaris. Per sort estem més avançat del que podria semblar. Potser, el que més hi ha és gent que senzillament no està a acostumada a relacionar la festa amb la realitat del nostre col·lectiu. Per això és important que es veja allò que molts ja viuen d’amagat o sense projecció pública. El que, per alguns, és un escàndol si ho fem habitualment, deixarà de ser-ho.

Falleres bear i butch per a l’any que ve

Per això, i trencant un altre dels tòpics dels valencians, el de la improvisació constant del pensat i fet, plantege amb previsió -de cara a l’any proper- que el col·lectiu LGTB participem de la forma més innovadora, trencadora i provocativa possible en una festa que necessita una bona sacsada de modernitat. Si dues falleres besant-se han estat capaces d’escandalitzar a alguns, que es preparen. Ho dic públicament: Busque fallera bear (és a dir gai bear disposat a vestir-se de fallera i ser la primera fallera barbuda de la història) per participar animada i animosament en la Crida, a les “mascletaes” o a la Intifalla. I també falleres butch (que estiguin disposades a vestir-se com ho fan tradicionalment els fallers homes que acompanyen a la fallera) perquè vagin agarrades dels braços de la fallera bear i que puga lluir així a dues “tiarronas” al costat. I si pot ser que siguem molts. Si més no, riurem una estona.

Per desgràcia, l’apropiació franquista de les falles que abans citava va fer que molts dels sectors més avançats de la societat valenciana van renunciar a elles, ja que les van veure com alguna cosa casposa i carca. Les falles són de tots, també del col·lectiu LGTB, però això les hem de fer tan nostres com de la resta de la societat, tenim molt a guanyar.

L’autor d’aquest article d’opinió és periodista i ha treballat tant en mitjans de comunicació, com en comunicació corporativa i 2.0.
A més, és Valencià de naixement i barceloní per decisió pròpia. Per una altra banda, ha participat de diferents moviments associatius LGTB i ha col·laborat en diversos mitjans especialitzats en temàtica LGTB i amb el llibre “La història del moviment gai a la clandestinitat del franquisme”, d’Armand de Fluvià.
Actualment participa del projecte IDEMTV, amb dos professionals més.

Periodistes sense redacció

Publicat a Media.cat el 23 d’octubre.

Fa uns dies vaig llegir en un comunicat de la Federació de Sindicats de Periodistes, que ha celebrat recentment el seu congrés estatal, l’expressió “periodistes sense redacció”. Aquesta fa referència als professionals que estan en procés de recerca constant de col·laboracions ja que no en tenen d’habituals: ara cerquen feina en un mitjà, ara en una agència de comunicació o, alhora, inicien projectes periodístics pel seu compte. N’havia sentit parlar de periodistes freelance, a la peça, col·laboradors, els independents o per lliure, els que treballen des de casa o teletreballen, però això de “periodistes sense redacció” em va sobtar. Sempre m’havia vist a mi mateix a partir del que tenia: era un autònom, un col·laborador o un periodista a la peça encara que canviés de mitjà constantment. Era conscient que en aquesta situació se solen perdre en drets laborals: no es té dret a l’atur, ni vacances pagades, ni a baixa, etc. Fins i tot, havia reflexionat al voltant que el fet de ser freelance et podia fer perdre força per plantejar els temes o els enfocaments més crítics. Es tracta de la precarietat de sempre agreujada per la crisi i la falta de feina. Però, ai! la redacció, ni hi pensava! Veure descrita la meua realitat professional a partir del que no tinc em va descol·locar: sóc un “sense redacció”! Quan ho vaig llegir em va fer pensar més enllà del propi concepte. Amb aquesta denominació dóna la sensació que ens han pres alguna cosa que era nostra. Llavors vaig acabar reflexionant sobre allò que t’aporta treballar en una redacció, assistir a les reunions i participar-hi proposant “temes” per fer reportatges, entrevistes o notícies, etc. De sobte, un altre cop l’opció d’estar en una redacció tornava a aparèixer a la meua vida, ni que fora per saber que no la tenia a l’abast. Per sort, he estat a algunes i puc dir que les enyore: et senties part d’alguna cosa i hi havia un creixement professional a partir d’un intercanvi de coneixements i parers amb els companys.

El paper dels mitjans comunitaris

Publicat a Media.cat el 13 de setembre de 2013

Habitualment quan pensem en mitjans de comunicació ho fem en format d’empresa privada i amb ànim de lucre o també en mitjans públics. Cap dels dos són producte de la iniciativa col·lectiva, cívica o ciutadana: els mitjans privats amb ànim de lucre naixen a partir d’un o diversos inversors i els públics els creen les institucions. I si bé en tots dos casos són serveis públics que garanteixen el dret a la informació, bàsic en democràcia, hi ha el perill que els primers tinguen la pressió dels interessos comercials de l’empresa i els segons la pressió del govern de torn. Si bé des de qualsevol dels dos àmbits es pot exercir el periodisme amb independència professional, les limitacions són clares.

Todos los barceloneses tienen un abuelo de la CNT

Una ruta turística recupera la memoria del anarquismo en Barcelona

“Todos los barceloneses tienen un abuelo de la CNT –la organización más conocida del movimiento libertario español–”, con esta frase resume Mariano Maturana la importancia histórica social del anarquismo en la Barcelona que va de mediados del XIX a mediados del XX. Maturana es un artista medial chileno que impulsó la primera ruta sobre el anarquismo barcelonés en 2003 y también sus posteriores ediciones. En ella se recorre la ciudad entera en autobús rememorando los hitos históricos del movimiento libertario, con el Raval como uno de sus espacios más destacados. Con él conversamos sobre el pasado anarquista y obrero del Raval y de Barcelona, un pasado que ha sido prácticamente olvidado. Maturana fija el origen obrero del anarquismo catalán como uno de los motivos de la desmemoria. “El movimiento anarquista español nació de la clase obrera”, lo que “explica el recelo que hay por parte de la intelectualidad, la burguesía o la clase política” . Y añade, “ellos nunca formaron parte de este movimiento y nunca le van a dar cabida en la memoria histórica” de la ciudad.

“El periodisme social explica els fets, les seues causes i planteja alternatives des del compromís social”

Entrevista realitzada per l’estudiant gandià de periodisme Camil Giner a l’editor del blog Periodisme Social.

Com definiries el periodisme social?

El periodisme social està compromès amb la societat i la justícia social. Normalment sol explicar punts de vista silenciats pels mitjans convencionals i hegemònics i està lligat als moviments socials o a les problemàtiques socials. El periodisme “alternatiu” o projectes com periodismohumano.com anirien en aquesta línia, però desconec si se’n senten vinculats a aquest concepte com a tal.

Amb tot, no es tracta de ser parcial ni de posicionar-se a favor de ningú, sinó d’aprofundir en les realitats socials, el les seues causes i en les seues afectacions en les persones. Quan s’expliquen uns fets s’és plural amb les fonts, però es cerca les causes dels fets i es plantegen, si s’escau, alternatives. No és un periodisme només de denúncia social, també dóna a conèixer tota aquella experiència de justícia social i visibilitza minories o plantejaments minoritzats. La diferència amb altres periodismes rau en les temàtiques i la perspectiva.

Cogestió als mitjans públics catalans i participació ciutadana

Publicat a Media.cat el 3 de juny de 2013

Els treballadors de TV3 i Catalunya Ràdio han proposat un canvi en la gestió empresarial dels mitjans públics catalans i han proposat com a alternativa la cogestió –que té com a referent Alemanya- i que reparteix a parts iguals la direcció entre representants del Parlament i dels treballadors. És la primera vegada en la història de l’actual democràcia que es planteja en un mitjà de comunicació (en aquest cas públic) la participació dels treballadors en la seva gestió empresarial. La cogestió, tot i que no ho proposen explícitament, podria ser una eina per garantir l’autonomia dels professionals de la informació i, per tant, de la funció social del periodisme. En aquest sentit, només els anomenats comitès professionals n’han fet seguiment i defensa dels propis (i pocs) mitjans on existeixen. La seua funció ha estat elaborar informes sobre les línies informatives dels seus respectius mitjans (públics o privats), sense més efectes que els morals. La proposta dels treballadors de TV3 i Catalunya Ràdio seria una oportunitat per garantir una veritable autonomia dels periodistes i uns mitjans públics al servei de la societat i no del govern de torn.

Javier López: “Quan estàs a l’atur amb més de 50 anys et diuen molt clarament que no et contracten per l’edat”

Javier López és president de Asociación de Parados y Mayores Activos (APMA) de Santa Coloma de Gramanet. L’associació se centra en un dels col·lectius que, tot i no ser el de més atur, és un dels que més difícil ho té per buscar feina els majors de 50 anys que en molts casos són descartats per la seua edat i per als quals quatre anys més de crisi poden ser devastadors. Els membres fundadors d’aquesta associació han estat pioners en la creació d’una entitat d’aturats que tinga l’objectiu de trobar feina per als seus membres. I aixó ho fan convertint-se en un espai de recollida de currículums en el qual les empreses poden demanar professionals, però també han constituït, des de fa quatre mesos, una empresa que forma part de l’associació en la qual han pogut contractar fins a sis treballadors.

Teniu la sensació que s’abandona els aturats a la seua sort?

La gran majoria s’han cansat de buscar. S’han cansat de rebre negatives. Estan fastiguejats per fer el que se suposa que s’ha de fer i no trobar feina.

Que et diuen a les entrevistes de treball?

Et diuen que sí que estàs molt preparat però que has passat dels cinquanta. El problema és l’edat i t’ho diuen així de clar.

I com reacciones amb una resposta així?

Sents ràbia i impotència. T’emprenyes. I l’únic que pots fer és aixecar la veu quan aquests tòpics es posen sobre la taula. El que intento és aportar les coses positives que tenim els de més de cinquanta anys.

RAI: 20 anys promovent la cultura i l’art des de la interculturalitat al Casc Antic

RAI, va nèixer com a Recursos d’Animació Internacional el 1993 i aquest any celebra el seu vinté aniversari. L’objectiu era, llavors, facilitar la mobilitat internacional per joves del Casc Antic que volien conèixer altres realitats des de la perspectiva d ella cooperació. Les seves funcions, però, van acabar sent moltes més i va acabar per canviar el significat de la I que hi havia a les sigles de l’entitat, que va passar a voler dir intercultural, tot i que en realitat sempre havia estat treballant per aquest valor. Finalment, l’entitat va acabar diversificant les seves activitats i ha acabat sent un espai de dinamització cultural, artística i educativa del barri per als joves, una associació assembleària i autogestionada que ha afavorit la cohesió social a partir dels valors d’interculturalitat i antirracisme. RAI, que te la seva seu social al carrer Carders al Casc Antic, és el canalitzador de diferents projectes que tenen l’objectiu de la transformació social des d’una vessant cultural, social o educativa vinculades amb la interculturalitat i l’antirracisme. L’entitat treballa tres línies estratègiques com són: la pedagògica, la d’acció social i política i l’artística i cultural. Pero RAI no ha estat només un espai on hi ha participat gent del Casc Antic, sinó que també s’hi han acostat persones procedents de tota Barcelona i d’arreu del món: formació, artístic o viatjant.

Via lliure a la massificació del turisme a Barcelona

Opacitat i desacord dels veïns en un Pla d’Usos que saturarà de turistes Ciutat Vella  

El Pla Especial del Port Vell impulsar un turisme de luxe que les entitats de veïns valoren negativament

“Encara no hem vist cap document amb el projecte que ens permeti saber amb exactitud, les “modificacions” que pretenen fer a l’actual Pla d’Usos del districte Ciutat Vella de Barcelona, vigent des de 2010”, indica Teresa Picazo, presidenta de l’Associació de Veïns del Gòtic. Afegeix que “sorpren la manca de rigor en la presentació “publica” del pla que va fer la regidora de districte Mercè Homs, ja que dels qui erem pocs varem entendre res”. Picazo assenyala que ha mancat transparència: “porten dient que ho modifiquen des de fa un any i mai s’han mostrat receptius a debatre publicament el tema”. Maria Mas, presidenta de l’Associació de Veïns del Casc Antic, es mostra crítica i denuncia que en massa ocasions “els veïns s’han assabentat de les modificacions per la premsa”. Amb tot, del que ha trascendit, els canvis que proposa l’actual govern municipal “estan subjectes a interessos exclusius del sector hoteler i en cap cas obeeix a demandes de les entitats veïnals que ens neguem a l’augment d’hotels a Ciutat Vella”, indica Picazo.

Retallades, mitjans de comunicació públics i cohesió territorial

Publicat a Media.cat el 22 abril 2013.

Les darreres retallades posen en qüestió el sistema públic català de mitjans de comunicació que, tot i ser millorable, havia aconseguit cohesionar el territori amb una important xarxa de corresponsals i, fins i tot redaccions, arreu del país. TV3, Catalunya Ràdio i l’Agència Catalana de Notícies podrien acomiadar fins a una trentena de corresponsalies a comarques. Es diu que no hi ha diners i que quan hi hagi una notícia ja s’hi enviarà una unitat especial. El fet, però, és que sense corresponsals serà més difícil que la Catalunya que no és Barcelona esdevinga informació. Si seguim l’argumentació oficial, aquestes retallades semblen d’allò més lògiques, però si les analitzem una mica més a fons veiem que tenen implicacions que van més enllà de l’àmbit laboral i de l’estalvi . Aquests canvis afecten a la qualitat de les informacions que tindrem al voltant de nosaltres mateixos -més enllà de la capital-, al model del país i al dret a la informació. Un equilibri territorial, d’altra banda, que no és un caprici, és un mandat als poders públics que emana de la llei de Comunicació Audiovisual de Catalunya de 2005.

Habemus LGTBfobia

Ya tenemos nuevo Papa: Francisco I. Y no hay demasiadas novedades por lo que se refiere a la aceptación de los derechos del colectivo LGTBI. Y esto es así, pese al insistente mensaje sobre la supuesta voluntad de hacer frente a los “retos” de la Iglesia Católica del nuevo pontífice y sobre su austeridad. Además, se suceden las acusaciones, que van saliendo a la luz pública, de haber sido colaboracionista con la dictadura de Argentina durante los años 70. Los matices vienen de aquellos que lo limitan a pasividad, pero nunca hablan de clara oposición. No sabemos que hará Francisco I en su papado, pero sí que sabemos qué ha hecho cuando era líder de los católicos argentinos. Y los antecedentes que tiene, ciñiéndonos sólo a derechos del colectivo LGTBI, no son, precisamente, favorables. Y esto, siendo muy y muy suaves.

Habemus LGTBIfòbia

Ja tenim nou Papa: Francesc I. I no hi ha massa novetats pel que fa a l’acceptació dels drets del col·lectiu LGTBI. I això és així, tot i l’insistent missatge sobre la suposada voluntat de fer front als “reptes” de l’Església Catòlica del nou pontífex i sobre la seua austeritat. I això entre acusacions, que van eixint a la llum pública, d’haver estat col·laboracionista amb la dictadura d’Argentina durant els anys 70. Els matisos venen pels que ho limiten a passivitat, mai en parlen de clara oposició. No sabem que farà Francesc I al seu papat, però si que sabem que ha fet quan era cap dels catòlics argentins. I els antecedents que té, cenyint-nos només als drets del col·lectiu LGTBI, no són, precisament, favorables. I això, sent molt i molt suaus.

25 años de FAGC-Girona

 

 

Publicado en Idem Televisió 1 de febrero de 2013

En febrero de 1988 se celebra en Girona una asamblea destinada al colectivo LGTB en el centro cultural la Font d’Or, un emblema modernista de la ciudad. “El llamamiento para acudir a la asamblea tuvo mucho éxito”, afirma Pau Gálvez, miembro del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC)-Girona. Tan bien fue el encuentro, que para el 28 de junio de aquel año, sólo cuatro meses después, se celebraron las primeras jornadas de visibilidad LGTB gerundenses en Salt. Estaban haciendo historia, se trataba del primer intento de organizar a lesbianas, gays, bisexuales y transexuales en Girona: el Frente de Liberación Gay de Catalunya (FAGC). Pero el FAGC-Girona también fue la primera entidad LGTB que se creó y consolidó fuera del Barcelonés. Hasta entonces, y durante los setenta, sólo se había creado fuera de la capital catalana el efímero FAGC-Tarragona. El grupo nació mixto, de lesbianas y gays, y así lo fue hasta el año 2000, cuando las mujeres del FAGC se organizaron en el Grupo de Lesbianas de Girona (GLG), la primera entidad específicamente de lesbianas de aquel territorio. “Los transexuales venían al FAGC igualmente, pero si la realidad gerundense era dura para gays y lesbianas, era insoportable para este colectivo. La mayoría de los que venían, acababan dejando el grupo porque se iban de la ciudad”, afirma.

25 anys de FAGC-Girona

Publicat a Idem Televisió 1 de febrer de 2013

En febrer de 1988 se celebra a Girona una assemblea destinada al col·lectiu LGTB al centre cultural la Font d’Or, un monument modernista emblema de la ciutat. “La crida per a acudir a l’assemblea va tenir molt èxit”, afirma Pau Gálvez, membre del Front d’Alliberamnt Gai de Catalunya (FAGC) a Girona. Tan bé va anar, que pel 28 de juny d’aquell any, només quatre mesos després, es van celebrar les primeres jornades de visibilitat gironines LGTB a Salt. Estaven fent història, es tractava del primer intent d’organitzar a lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals a Girona: el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). Però el FAGC-Girona també va ser la primera entitat LGTB que es va crear i consolidar fora del Barcelonés. Fins llavors, i durant els setanta, només s’havia organitzat fora de la capital catalana l’efímer FAGC-Tarragona. El grup va nàixer mixt, de lesbianes i gais, i així ho va ser fins l’any 2000 quan les dones del FAGC van organitzar el Grup de Lesbianes de Girona (GLG), la primera entitat específicament de lesbianes d’aquell territori. “Els transsexuals venien al FAGC igualment, però si la realitat gironina era dura per a gais i lesbianes, era insuportable per a aquest col·lectiu. La majoria dels que venien deixaven el grup perquè acabaven marxant de la ciutat”, afirma.

Joan Coscubiela: “Convergència i Unió utiliza el legítimo sentimiento nacional catalán para favorecer a las clases altas”

Joan Coscubiela tiene un largo recorrido en organizaciones de izquierdas, ha sido secretario general de la Comissions Obreres de Catalunya entre 1995 y 2008 y es diputado, como cabeza de lista, por Iniciativa per Catalunya en el Congreso de los Diputados desde el principio de la legislatura vigente. El político nos habla de la actual situación política y social y reclama el fin de las políticas que llama de “austericidio”.

¿Cómo analizas la actual situación política y económica tras los resultados de las elecciones catalanes?

La situación en Catalunya es dual: una parte muy importante de los problemas de la gente que están en el ámbito económico y social, y después una parte del debate público gira alrededor de la articulación de la realidad nacional catalana. Aunque tengo la impresión de que la inmensa mayoría de la gente centra sus preocupaciones en el ámbito económico, en la evidencia de que 2013 puede ser mucho más duro que 2012. Por su parte, el resultado de las elecciones catalanas puso de manifiesto que era posible abrir brechas en la agenda que había marcado Convergència i Unió. Los resultados ponen de manifiesto que pusieron los temas sociales y un cambio en las políticas de austeridad sobre la mesa avanzaron electoralmente. Los recortes salieron profundamente deteriorados. Con todo, en Catalunya el pacto de Gobierno entre CiU y ERC comportará probablemente mayorías suficientes como para seguir haciendo recortes.